Tres cosines

Seuen a la taula del meu cos­tat, en una cafe­te­ria petita i soro­llosa. Men­tre jo fullejo el diari sento com dema­nen bere­nar. Suc de taronja i tor­ra­des, la pri­mera. Xoco­lata des­feta i melin­dros, la segona. Un suís amb molta nata i una ensaïmada, la ter­cera. Les altres dues fan grans esca­ra­falls: “Alça, manela! … amb molta nata! No t'hi poses per poc!” La del suís, enri­o­lada, s'asse­nyala el ven­tre rodó i fa cara d'aver­go­nyida: “D'on pen­seu que he tret aquests qui­lets?” Ja m'he obli­dat de l'arti­cle que estava lle­gint. Les tres dones han cap­tat la meva atenció i provo d'ima­gi­nar si són gaire ami­gues, quin és el grau d'inti­mi­tat que com­par­tei­xen, si aquest bere­nar de diven­dres és una tra­dició, coses així. Tot d'una, la que ha dema­nat suc de taronja i tor­ra­des es fa una mica enda­vant, com si anés a com­par­tir un secret, i jo, ins­tin­ti­va­ment, m'inclino cap a la dreta per mirar de sen­tir-la. “Us en recor­deu del dia del patís d'alber­coc?” Riuen totes tres i el record els omple els ulls de llu­me­tes. “I per què te'n recor­des, ara?” La del suc de taronja asse­nyala la més gras­so­neta, la que ha dema­nat un suís amb molta nata, i diu: “Perquè va ser culpa teva, tu volies tas­tar el pastís d'alber­coc i ens vas enre­dar per robar-lo!” La ter­cera en discòrdia s'esvera: “Noia! El verb robar és una mica massa fort!” Les escolto i no els puc treure l'ull del damunt. Vaig lli­gant caps fins deduir tota la història. Són cosi­nes. Als estius com­par­tien vacan­ces a casa dels avis. L'àvia feia pas­tis­sos d'alber­coc. Elles tres van entrar d'ama­gat a la cuina “només per veure'l”, però final­ment el van tas­tar i era tan bo que van repe­tir, i van fer des­a­parèixer la mei­tat del pastís. L'àvia es va dis­gus­tar molt i l'avi les va cas­ti­gar sense postres una set­mana. Tant li feia, s'espa­vi­la­ven per aga­far cire­res o nes­pres. Les ima­gino totes tres, una de gras­so­neta, totes tres amb la pell morena, cue­tes amb llaços. Ria­lles, jocs, con­fidències. Les tres dones bere­nen i xer­ren. Riuen molt. Cal­culo quants anys deuen tenir. Arru­gues, mans taca­des, lleu tre­mo­lor al cap. Entre totes tres deuen vore­jar els dos-cents, penso. Són grans i, en canvi, l'estona que han par­lat del cas del pastís d'alber­coc i del càstig de l'avi han tor­nat a ser nenes peti­tes. Em fan molta enveja.