Salvar la paraula

Hem arri­bat en un punt en què per pri­mer cop no inqui­eta la pos­si­bi­li­tat de la pèrdua vio­lenta de la democràcia, sinó la seva pro­gres­siva degra­dació. La nove­tat és que no cal suplan­tar la democràcia per for­mes tota­litàries de govern, n'hi ha prou amb la per­versió de la paraula i el seu ús com a meca­nisme de domini, com feien els règims tota­li­ta­ris del segle XX a Europa. La paraula ha estat l'ins­tru­ment i el suport prin­ci­pal de la democràcia. De fet, aquesta no és altra cosa que la paraula del demos, directa o per mitjà dels seus repre­sen­tants. Els qui cla­men hones­ta­ment per la rege­ne­ració de la democràcia, estan dema­nant, cons­ci­ents o no, la rege­ne­ració de la paraula.

Avui la paraula és assal­tada per totes ban­des. La pro­pa­ganda política, la publi­ci­tat comer­cial, els mit­jans de comu­ni­cació depen­dents de la pro­pa­ganda i de la publi­ci­tat, les xar­xes vir­tu­als des­lliu­ra­des de qual­se­vu­lla exigència de qua­li­tat en l'expressió, la tele­fo­nia del xat són màqui­nes capo­la­do­res del sig­ni­fi­cat de les parau­les. Assis­tim a la pro­ducció i difusió en massa de parau­les fal­ses, fal·laces, deva­lu­a­des, bui­des del seu sig­ni­fi­cat ori­gi­nari, eti­mològic i moral. Aque­lla con­venció que havíem asso­lit com a un dels èxits més pre­uats de la raó sobre el que volien dir les parau­les s'està ero­si­o­nant.

Abans d'endin­sar-nos en la reflexió d'un con­tin­gut hem de detu­rar-nos a esbri­nar si les parau­les que l'expres­sen són usa­des rec­ta­ment. Una paraula sola pot ser ambi­gua, ambi­va­lent, enga­nyosa, enigmàtica, no sig­ni­fi­car el mateix per a tot­hom, ni haver estat pro­nun­ci­ada o escrita amb el propòsit d'enun­ciar el que el comú enten­dria. Munts de parau­les (con­fiança, igual­tat, justícia, benes­tar, poble...) patei­xen tal degra­dació que ja no resul­ten recognos­ci­bles pels des­ti­na­ta­ris, ni sovint tam­poc pels seus emis­sors.

Ara sabem que dar­rere la paraula reforma s'ama­guen una sos­tracció traïdora de drets i un rosari de pati­ments per a una gran part de la població. I quan s'aple­guen un parell o més de parau­les d'aque­lla mena, com ara estat propi, ja hem cons­truït un món de nous sig­ni­fi­cats, que poden ser inter­pre­tats de dife­rents mane­res en dife­rents moments. La com­bi­nació de deter­mi­na­des parau­les mul­ti­plica els efec­tes enga­nyo­sos de cadas­cuna.

Les parau­les que figu­ren en un lloc des­ta­cat, l'encapçala­ment d'un edi­to­rial, d'una notícia, d'un arti­cle d'opinió, acos­tu­men a ser com més atra­ients, més peri­llo­ses i, fins i tot, malèfiques, quan són empra­des per des­qua­li­fi­car o per induir una certa creença. L'ús gratuït de parau­les pre­nya­des d'una càrrega històrica nega­tiva: fran­quista, fei­xista, nazi..., s'ha gene­ra­lit­zat tant en la dia­triba i la injúria que han per­dut gai­rebé tot el seu sig­ni­fi­cat malèvol. La seqüència és infer­nal: per­versió de la paraula, per­versió del llen­guatge, per­versió de la democràcia i, per con­tagi, per­versió de les rela­ci­ons soci­als i, àdhuc, inter­per­so­nals.

Amb un dia de diferència, a l'inici de les vacan­ces d'agost, han com­pa­re­gut davant el res­pec­tiu par­la­ment dos pre­si­dents per par­lar sobre casos de cor­rupció. Par­lar al par­la­ment obli­ga­ria al recte ús de les parau­les, però l'oratòria i la dialèctica política s'uti­lit­zen tot sovint per al joc de parau­les i per al joc de la con­fusió amb les parau­les. La inter­venció del pre­si­dent del govern cen­tral ha batut rècords de des­ho­nes­te­dat intel·lec­tual en l'ús espuri de les parau­les. Ni dimi­tirà ni cor­re­girà el seu dis­curs habi­tual, far­cit de parau­les vàcues.

A Ale­ma­nya ja han dimi­tit els minis­tres de Cul­tura i de Defensa del govern actual, perquè en les tesis doc­to­rals, tre­balls que es pre­sen­ten com ela­bo­ra­des cre­a­ci­ons per­so­nals amb parau­les rigo­ro­ses, havien enga­nyat en el punt de la cre­ació i del rigor de les parau­les. Entre una tesi adul­te­rada i cor­rup­ci­ons milionàries la diferència del frau és abis­mal, però també ho és la cul­tura de la paraula.

La rege­ne­ració democràtica serà una pura il·lusió sense sal­var la paraula.