Ferrocarrils i pissarres

Del gravíssim accident ferroviari de Galícia, se'n desprenen algunes conclusions. D'entrada, que perviu encara entre nosaltres aquella actitud d'encongir-se d'espatlles i dir allò tan eloqüent de “la culpa fue del tren”. El cert és que hi ha una clara tendència a no assumir cap mena de responsabilitat i adjudicar les culpes de qualsevol sinistre o catàstrofe a l'atzar o a persones relacionades amb el funcionament de les coses. És per això que cap de les autoritats que mai falten a l'hora de fer-se la foto en un acte inaugural no van fer cap compareixença i van cedir les úniques explicacions al jutge corresponent. És més, els presidents de Renfe i Adif, tan inclinats normalment a l'autoelogi, es van abstenir en aquest cas de protagonitzar les explicacions i es van dedicar a passar-se mútuament el pes de la responsabilitat. I és que les derrotes no tenen mai pare i, per tant, el maquinista pot acabar com l'aparent culpable, a pesar que estem parlant d'un mecanisme que és o hauria de ser automàtic i hauria d'estar programat per aturar el tren en cas de necessitat.

De fet, hi ha coses que ja estan inventades i que s'haurien d'incorporar de manera infal·lible als trens d'alta velocitat. Els nous automòbils, per exemple, ja poden aparcar ells sols marxa enrere, llegir els senyals de trànsit i frenar per evitar xocs, amb la garantia que les computadores no s'adormen ni s'emborratxen. De Karl Benz a Henry Ford, amb el model T i la cadena de muntatge, van passar 25 anys. Però ara ja estem a punt de fer possible que condueixi un invident i que ho faci sense el perill públic que representa aquell secretari d'estat i portaveu del govern de J.M. Aznar que, fa pocs dies, sota els efectes de l'alcohol, va tenir una col·lisió múltiple amb quatre vehicles. Realment, quins amics més poc recomanables que té l'exlíder del PP. A banda de M.A.R., l'Ecclestone, imputat per suborn en l'intent de vendre la F-1, i l'amic Berlusconi, convidat a la boda de la filla i visitat per la família Famaztella (que és com comercialment es diu la parella Aznar-Botella) a la seva Villa Certosa de Sardenya i que ara reclama l'indult d'una condemna per prostitució de menors i frau fiscal. Per si això fos poc, Aznar també té problemes a la Barrick Gold, la primera empresa mundial de mines d'or, on Aznar treballa en el sector d'influències de l'Amèrica Llatina (territori apte per cobrar comissions sense saber idiomes) i on l'empresa, que té d'accionistes la família Bush, ha perdut en el segon trimestre d'enguany 8.600 milions de dòlars, a causa sobretot dels problemes amb el jaciment Pascua-Lama, els Andes, mig a l'Argentina i mig a Xile.

Si tornem un moment als Trens, veurem que la tècnica d'atribuir els errors funestos “al tren” també s'ha aplicat a Catalunya Caixa, amb un Narcís Serra que diu que no tenia funcions executives i uns directors que, després de l'ensorrada de l'entitat, se'n van com a multimilionaris amb indemnitzacions que es van autoadjudicar, o alguns, com Costabella, associat amb Grebler, compren per 25.000 milions de pessetes la MNA (quan l'assegurança d'automòbils era ruïnosa) i, al cap de pocs dies, s'ha de regalar-vendre l'empresa per una pesseta a Catalana Occidente. Pel que fa als ferrocarrils pròpiament dits, el Ministeri de Foment ha creat una comissió d'estudi de la seguretat que, naturalment, no té res a veure ni és conseqüència de l'accident de Santiago. Llàstima que no ho haguessin fet abans, perquè pel contracte d'alta velocitat São Paulo-Rio, els concursants no es poden presentar si han tingut algun accident en els últims sis mesos. I compte amb el Meca-Medina dels pelegrins a l'Aràbia Saudita (Corina?) i el metro de Riad, que, si prospera, podria ser la salvació de FCC. Per tant, caldrà vigilar si tot això de la Marca Espanya no és contraproduent. En realitat, és una autonomia la que ha organitzat uns magnífics mundials de natació i la que ha obtingut l'aclaparadora majoria de medalles, a més de l'or del waterpolo femení. I Espanya ha trobat en Catalunya un enemic perfecte per practicar la seva fórmula d'antisemitisme, amb insults, ofenses greus i amenaces a les nedadores catalanes. I precaució també amb l'asfíxia de Gibraltar, total perquè els va admetre la UEFA i volen fer un espigó al port. No s'han adonat, per exemple, que Iberia és propietat ara de British Airways i que, tot i el maquillatge de xifres que ha representat la compra de la totalitat de Vueling, BA guanya cada dia el mateix que perd Iberia? Què volen, que a la recíproca es maltractin els passatgers espanyols que vagin a Londres o a l'Amèrica del Sud amb IAG, on els britànics són majoritaris? “Ils sont fous, ces Romains!”

En el terreny de les Grans transformacions que ens afecten a tots, ja ens ha avisat un príncep de l'Aràbia Saudita que les innovacions han canviat l'esquema energètic vigent amb anterioritat. Ho va dir just el dia de la mort de George Mitchell, un geòleg i enginyer petrolier que ha influït d'una manera extraordinària en tots els esdeveniments que ens han conduït a la situació present. Al nord de Texas hi havia la Barnett Shale en uns terrenys rics en gas natural, però que no interessaven a ningú a causa de les dificultats d'extracció en aquell punt concret. Mitchell va dedicar 17 anys a trobar la manera de fer l'extracció a costos raonables. I el 1998 els seus pous ja van començar a rajar amb abundància. Havia començat una revolució que es va estendre pels EUA i més enllà. El seu mètode va ser fer fracking amb fractura hidràulica i van començar a dir que era l'Steve Jobs del petroli i que havia canviat les regles del joc. La tècnica que va dissenyar va ser injectar productes químics, sorra i aigua a pressió per fragmentar les roques subterrànies i alliberar els recursos atrapats. Amb la seva desaparició, se'n va el pare del fracking. A partir del 2000, la producció va créixer molt ràpidament: representava només el 2% de la producció de gas i el 2012 ja era el 37%. Des del primer dia, Mitchell es va preocupar per la sostenibilitat i la protecció del medi ambient. Va admetre el risc en relació amb l'aigua i va reclamar del govern una regulació més estricta. Va substituir l'escassedat dels combustibles fòssils per l'abundància. Era un visionari que va veure el seu somni realitzat. Els saudites ja ho veuen com una amenaça, però la Xina i l'Europa occidental ho veuen a la inversa, conscients que els canvis de geopolítica seran de gran profunditat. Per cert, convé que els centralistes espanyols deixin d'imposar la tesi de la unitat de mercat. El 1980 ja la reclamava Félix Mansilla, president d'Unespa, la patronal d'assegurances de la CEOE “de camisa azul, prietas las filas i brazo en alto”. Però el més gran i més eficaç mercat únic al món és el dels EUA, on la Coca-Cola està prohibida a Utah i uns estats tenen pena de mort i uns altres, no. Mentre que Obama i els republicans fan obstruccionisme, són els estats els que fan la feina per separat. Dakota del nord, per exemple, ja produeix més gas i petroli que la resta d'estats, tret de Texas. Nebraska i Lousiana han anunciat la supressió de l'impost sobre la renda i 378 estats han apujat el sou dels mestres. És, doncs, gràcies a les iniciatives dels estats que els EUA ja no baixen al rànquing de Davos de la competitivitat. A veure si n'aprèn el Madrid que ens ofega.