A la gorga

Una caminada una mica llarga abans d'arribar-hi perquè els darrers anys la gent s'hi ha aficionat massa i, per estalviar embussos, et fan deixar el cotxe al pàrquing de l'entrada. Pel camí, la gola empolsegada sota el sol de l'agost, els peus calents damunt la sola escaldada de les espardenyes. A l'esquena, les motxilles amb les tovalloles i l'aigua i, tot volt, la mainada que ens acompanya, excitada amb la remor de l'aigua encara llunyana que, pendent avall, baixa rabiosa i ens crida perquè anem a fer la primera remullada al riu d'aquest estiu.

Ara enfilem un corriol molt dret i controlem un parell de relliscades que de poc ens fan caure de lloros. A la fi, el premi d'un safareig natural d'aigua dolça i una platja de roques ensalvatgides. Hi ha molta gent, a per tot a on vagis ara hi ha sempre molta més gent que abans, tant se val. Una parella que ens explica que és cubana ens demana que els fem una fotografia. Fa anys que viuen a Barcelona, ens fan saber en un català prou bo, i és la primera vegada que es banyen en un riu. A prop nostre, penjats a les parets verticals de la muntanya, dos joves escaladors s'intercanvien instruccions en castellà. En baixar, passen pel costat i ens demanen una cigarreta –que no tenim– amb accent barceloní. A l'aigua s'hi banyen també mitja dotzena de nens molt rossos, vigilats atentament per una parella progenitora que si no és alemanya ho sembla. Entre ells parlen estranger però, quan ens posem al seu costat per saltar a l'aigua, l'home ens diu bon dia en un esforçat català germànic que fa perdonar tots els discursos amenaçadors de la Merkel.

Després, estirat a les roques, reconfortat en aquesta tarda de diumenge amb la frescor del cabal amic d'un riu de la Garrotxa, assaborint la companyia de gent desconeguda que es comunica amb la mateixa llengua perquè sap exactament a on es troba, penses que potser sí, potser el somni que pregonen les banderes als balcons serà possible.