Contra la Roca
Espanya està caient per un pendent sense aturador. Encara que la borsa torni a pujar i la prima de risc baixi això només són símptomes dels moviments pendulars dels capitals carronyaires. Les dades estructurals són patètiques. L'atur continuarà creixent després de l'estiu, perquè hi ha pendents reestructuracions de sectors sencers com el mateix bancari. L'asfíxia imposada pel PP a les autonomies continuarà liquidant llocs públics de l'estat del benestar fins a tal punt que allò que s'han resistit a fer –tocar l'aparell central de l'Estat– acabarà essent inevitable. Mentrestant es retrocedeix una dècada en polítiques que són claus per crear llocs de treball de qualitat: l'educació i els programes d'innovació. Es mostra la voluntat de no canviar la política de finançament autonòmic (ni un euro més de l'estat, repartiment a discutir i l'augment d'ingressos procedent de més impostos) que condemna Catalunya i els motors econòmics de l'Estat a la inanició. I finalment la corrupció i la democràcia de baixa qualitat fa retrocedir Espanya a la cua dels estats europeus. Tot plegat activa en les elits de la casta extractiva madrilenya els ressorts del patrioterisme més anacrònic com a cortina de fum i aglutinant de la voluntat nacional. Si Catalunya és l'enemic interior, en necessitaven un d'exterior, i la Gran Bretanya sol ser l'adequat.
La roca, el penyal de Gibraltar és l'argument que de forma espasmòdica activa l'espanyolisme per aconseguir “prietas las filas”. Una història que començà el 4 agost de 1704 amb la conquesta del penyal en nom de Karl von Habsburg und von Pfalz-Neuburg (futur Karl III dels estats catalans), per les tropes transportades per vaixells de l'armada de la reina d'Anglaterra comandats per l'almirall George Rooke; dirigits per Georg von Hessen-Darmstadt i amb la col·laboració de forces catalanes que encara són recordades a Gibraltar, anomenant Catalan Bay el lloc on desembarcaren.
La dutxa d'aigua freda amb Cameron recordant que primer compta el dret d'autodeterminació sobre el principi d'integritat territorial ha deixat Espanya limitada a la defensa d'arguments històrics, de la seva història. Però la incoherència d'aquesta estratègia és total. El professor García-Sevilla em fa arribar que un article publicat a The Guardian cap al 1976 deia que si Espanya volia derogar el Tractat d'Utrecht pel que fa a Gibraltar, ho ha de fer també pel que fa a Catalunya. I també que en un film biograficoapologètic sobre la Thatcher, s'esmenta, com un dels motius per a la defensa militar enèrgica i al preu que fos de les illes Falkland, evitar que els espanyols fessin algun dia amb Gibraltar el que els argentins van fer amb les Falkland.
Catalunya va ser protagonista i víctima d'una guerra que posà les bases de l'Europa contemporània i dels seus conflictes. Els Tractats d'Utrecht i Rastadt van significar el naixement de l'embrió del Regne d'Itàlia amb Savoia més Sícilia. La consolidació dels Països Baixos. L'enfortiment de Brandenburg, que es transforma en regne de Prússia. El sotmetiment d'Escòcia a Anglaterra per la renúncia de França de donar suport als Estuard. Però sobretot cal subratllar la incoherència espanyola en les reclamacions territorials. Espanya va perdre, a més de Gibraltar, Menorca, que passà a mans britàniques, Sicília i Nàpols, que passà a la Casa de Savoia i Sardenya a Àustria, a més de Flandes, i la resta de territoris europeus de la Corona d'Espanya. És curiós com l'espanyolisme mai ha reivindicat la pèrdua a Utrecht de parts importants de la Corona d'Aragó. De la mateixa manera que la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya, cinquanta anys abans que Gibraltar, mai hagi estat en l'agenda de l'espanyolisme territorial. És molt fàcil preguntar-se per què la insularitat de Mallorca, Menorca o Eivissa ha de ser espanyola i no la de Sardenya i Sicília, que ho eren a través de la Corona d'Aragó. O per què en una ciutat roca com Gibraltar s'ha d'aplicar el principi de territorialitat i en canvi no s'ha d'aplicar a Ceuta, Melilla (de majoria berber i musulmana) o les Canàries.
Un bon informe sobre drets històrics i tractats internacionals i el paper de Catalunya en ells ens cal en aquest procés de transició nacional, vistes les incoherències d'Espanya i la conseqüent aparició d'adversaris seus en l'esfera internacional.
