LA GALERIA
Porca misèria!
De la volta en veler per la Mediterrània, de la qual parlava fa uns dies, en podria explicar un llarg anecdotari. Normalment, les nostres sortides a l'estranger serveixen per comparar i valorar semblances i diferències. A casa, pequem per creure que a fora tot és millor i, sovint, no és així. Arreu hi ha els mateixos mals. Em referiré al tema polític. L'any 2009 ja havíem fet escala a Carloforte, una ciutat de l'illa de San Pietro, al sud de Sardenya. Llavors ens va atendre molt bé una regidora de l'Ajuntament que ens va passejar per l'illa i ens va portar a veure l'antiga almadrava. (Carloforte viu, bàsicament, de la captura i exportació de tonyines). Es va establir una relació tan bona que el consistori lloretenc, després, la va convidar a la festa major de Lloret i així va anar seguint recíprocament. Ara hem tornat a Carloforte i, lògicament, la major part de contactes inicials els hem fet amb la mateixa regidora, sense saber que, d'un temps ençà, estava a l'oposició. La primera sorpresa, en ser rebuts a la casa de la vila, fou que la tinenta d'alcalde que ens va acollir ens va insinuar que tenien l'alcalde detingut per tràfic d'influències... Impactant! De fet, el tema no ens era estrany, semblava que ens trobàvem al nostre país. Els membres de l'equip de govern van procurar que l'absència no es notés. Cap problema. El vespre del 29 de juny, dia de la festa major de Carloforte –Sant Pere–, van fer-nos l'honor de venir a veure els focs d'artifici de cloenda des de la nostra goleta. El capità els va convidar a sopar. Teníem unes plates d'especialitats gastronòmiques variades, totes confeccionades a base de tonyina, que ens havia cuinat i portat al vaixell espontàniament la nostra coneguda antiga regidora. Uns i altra es van asseure a l'entorn de la taula a l'interior del vaixell i van menjar i beure. Vol creure el lector que no es van dir ni piu en tota la vetllada? Entre els actuals regidors i la nostra coneguda del viatge anterior semblava que hi hagués un mur invisible. Ens vam quedar de pedra. En els nostres consistoris he vist personatges esperpèntics, surrealistes, repel·lents, agressius, però, en general, el dia de la festa oficial, o d'un àpat col·lectiu o d'una circumstància semblant, fan els possibles per fer veure que s'obliden de les diferències. Allà no. Quina angúnia que passàvem els altres, en un intent de fer la nit agradable. Vaig veure que no hi ha excepcions. Que, dins la política forana, Déu n'hi do, també, de les migradeses existents. Porca misèria... que diuen els italians.