Tots els camins porten a Cuba

A Catalunya tenim la nostra pròpia música de l'estiu, sense necessitat de modes ni d'operacions de màrqueting: l'havanera. I acompanyant l'havanera, una beguda que reconforta l'esperit i escalfa l'ànim: el cremat.

Les havaneres, lligades especialment amb la vila de Calella de Palafrugell, són cançons marineres o cançons de taverna que tenen les seves arrels en el Carib i, més concretament, en terra cubana. A finals del segle XIX, la península Ibèrica mantenia estrets lligams amb l'illa caribenya. De fet, hi havia una unió administrativa que facilitava tota mena de relacions i intercanvis. Per això els indians –nom amb què es coneixia les persones que entre finals del segle XVIII i durant tot el XIX anaven a “fer les Amèriques”–, quan tornaven a casa, portaven aquesta música de ritme indolent i aire agombolant que s'escampava de taverna en taverna.

Els antecedents d'aquesta música se situen en el segle XVI en la contradansa anglesa, que va arribar al Carib portada per pirates i corsaris al servei de Sa Graciosa Majestat. Segons alguns autors, les influències caribenyes d'origen africà van donar a la contradansa un ritme més lent, i els criolls (americans descendents de famílies nascudes a la península Ibèrica) hi donen el toc definitiu. Ara bé, altres autors destaquen la influència que van tenir en la construcció d'aquest gènere músics com Manuel Saumell, que modelen la música que sona a les Antilles.

Aquests estudiosos de l'havanera consideren que la peça Tu, de l'autor cubà Eduardo Sánchez de Fuentes, és clau i exemplifica com el compàs antillà ja s'havia convertit en alguna cosa més: un cant a la llunyania, el desengany, l'amor i la passió.

Una bona cantada d'havaneres no es pot concebre sense la beguda que l'acompanya: el cremat (també conegut com a rom cremat). Aquesta beguda, feta a base de rom (tot i que també es pot fer servir qualsevol aiguardent), cafè (en gra o infusió), sucre, pell de llimona i espècies –bàsicament canyella–, és originària de la Costa Brava, malgrat la seva evocació antillana. De fet, la marca de rom més famosa del món és de nom català i es diu Bacardí.

La preparació té alguna cosa de ritual màgic a l'entorn del blavós foc que provoca la crema de l'alcohol en una cassola de fang, mentre es barreja, s'alça i es deixa caure amb un cullerot que acostuma a ser de fusta però que també pot ser metàl·lic. Mentre el rom perd la seva graduació, els tons blavosos sobre el negre de la nit ens recorden com la vida en comunitat dels humans neix a l'entorn del foc, que encara avui ens fascina per la seva màgia.

El cremat té diverses variants i noms, segons el poble dels Països Catalans on es fa. A Herbers (al nord-oest del País Valencià) l'anomenen calmant, el mateix nom que li donen als Ports de Morella, la Tinença de Benifassà i el Matarranya. En altres poblacions se'l coneix amb els noms de carajillo, cremadeta o cassoleta.