Tot comença desmuntant un palau

Hi ha estius que són difícilment suportables si no es disposa d'una màquina que climatitzi l'ambient. També és cert que hi ha persones que porten les coses a l'extrem i per estar fresquetes entenen la polarització del seu entorn, cosa que deixa com a herència una afecció de laringe per la diferència tèrmica.

Sigui com vulgui, es considera que van ser els egipcis els primers que van inventar un sistema per reduir la calor en un espai tancat. El beneficiari, lògicament, era el faraó. I com s'ho feien? Durant la nit, 3.000 esclaus –aviat està dit– desmantellaven les parets (formades per enormes blocs de pedra amb un pes que superava les mil tones) i en portaven les pedres al desert del Sàhara. Com el clima al desert és extrem i la temperatura disminueix a nivells molt baixos durant les hores nocturnes, les pedres es refredaven notablement. Just abans que es fes de dia, els esclaus tornaven a traginar les pedres com si res (és un dir) fins al palau i les tornaven a posar al seu lloc. Això permetia al faraó gaudir d'una temperatura de 26 graus mentre a fora era de quasi el doble.

Queda clar que aquest mètode no era gens còmode de fer servir, sobretot per als esclaus. I amb el pas dels segles es van provar altres fórmules. Els romans van intentar fer servir el sistema d'aqüeductes per fer circular aigua freda a través de les pedres de les cases i així refredar-les. L'emperador Heliogabalus va anar encara més enllà. Corria el segle III dC i l'emperador feia portar tones de neu en ases de les muntanyes, que posava en els jardins que envoltaven la seva vil·la per conservar-la fresca. Evidentment, era un sistema efímer...

Els perses van recórrer a l'arquitectura per apaivagar la calorada. Van introduir una fórmula anomenada de “captadors de vent”, una mena de torres de vent que havien de captar la brisa i fer entrar aire fred a les edificacions.

No seria fins a finals del segle XIX quan es van començar a provar mètodes més efectius. El 1842, Lord Kelvin va inventar el principi de l'aire condicionat, tot creant un circuit d'aire hermètic basat en l'absorció de la calor a través d'un gas refrigerant. Encara, però, la història recull alguns episodis curiosos, com el que el 1881 va protagonitzar James Garfield, president dels Estats Units, que feia servir un estrafolari dispositiu que injectava aire a través d'uns llençols de llana que prèviament havien estat amarats amb aigua gelada. Era ineficient i consumia massa energia.

El 1902 l'estatunidenc Willis Carrier inventa el primer sistema modern d'aire condicionat. No el va inventar, però, per al consum domèstic, sinó per refrigerar la planta d'impressió on treballava. Vint anys més tard va modificar la màquina i, ara sí, un cop reduïdes les dimensions el va fer extensiu al gran públic. Les primeres beneficiades van ser les sales de cinema, que van incorporar el modern sistema i van veure créixer l'afluència de públic que fugia de la xafogor exterior. Ara bé, encara havien de passar més de 40 anys, fins a principi dels seixanta, perquè l'aire arribés a la majoria de les llars.