Una lliçó de política

Era d'esperar que en Quim Nadal (m'he atrevit amb el Quim) –el qual evidentment no és sord i llegeix de carrera en català i altres idiomes– replicaria per escrit en algun mitjà gironí per aclarir els dubtes que havia generat amb la seva maniobra molt més tàctica que política, encara que sembli a l'inrevés. S'han anat llegint i sentint declaracions de tota mena, amb criteri uns i d'altres amb premonitòries adscripcions partidistes donades per fetes. L'experiència diu que si un col·lega t'allunya és perquè li fas ombra.

Sense presses i amb l'enigmàtica mitja rialleta i els ulls divertits per tota rèplica, ha deixat dir a tothom: el boca a boca ha estat com una epidèmia de verola de les d'abans, i pel que fa als mitjans, s'han divertit i alguns envalentit en veure que no contestava. Aquella dita dels nostres veïns de l'oest i el sud, “el que calla otorga”, en aquest cas era perillós acollir-s'hi: era del tot segur que s'hi tornaria! S'ha de dir que els comentaris més exagerats han sortit de gent del seu partit. A la majoria dels socialistes catalans els fa la impressió que les idees són inamovibles i que la seva immersió a Catalunya és un clàssic. Quatre paraules ho han desmuntat: “dret a decidir, sobirania i independència”.

Nadal ha escrit –i ha dit– a tots els que han sabut llegir i escoltar: “Un PSC decantat cap al dret a decidir s'erigeix en la garantia de la pluralitat, de la transversalitat i de la llibertat del procés”. A El Punt Avui va ser el paràgraf significat de la plana que dissabte 24 d'agost publicà. La convicció majoritària del partit és que la continuïtat és la force de frappe socialista. I dic jo: si aquesta no ha funcionat les dues últimes eleccions, cal insistir? És l'hora dels atrevits, dels joves i dels néts dels que esperem confiats veure-ho!

La notícia que presidirà la Taula pel Dret a Decidir és el cop de gràcia que administren als braus els torejadors per acabar la feina. Si en lloc d'envellir a la UdG sota les mirades d'admiració dels joves estudiants –és en Nadal!–, ha escollit novament l'acarament polític, no és per canviar d'idees i de partit: el seu camí és irreversible. Ni ha canviat ni canviarà. El socialisme no ha estat per a ell un mitjà: ha estat una meta. La maniobra actual no és pas inici d'una nova escalada política mirant a la Generalitat, penso jo. Ho fa per treure la son, la inèrcia i la por dels actuals líders socialistes catalans amb orella i mitja a Madrid. La cagada (perdó) de convidar-lo a deixar el partit a ell, a l'Àngel Ros i a la Marina Geli, ha deixat clavada molta gent a dintre i a fora. La directiva socialista s'està retratant! Si el primer pas ja causa problemes d'inseguretat interna, què faran en arribar les bufetades? Ara és hora de fer pinya tots els catalans. Ja ens acararem a empentes o al que calgui, en arribar el moment d'administrar la independència. Ara convé desar (tots!) les conviccions als armaris! Sols és vàlid pensar en Catalunya!