Opinió

Bagul d'estiu

Els xinesos no ho copien tot

El primer venedor ambulant de gelats va ser un xinès

Si hi ha un pro­ducte que fa estiu, aquest és el gelat, tot i que, com mol­tes altres coses que temps abans eren pròpies de l'estiu, s'ha anat deses­ta­ci­o­na­lit­zant i ara de gelat se'n menja tot l'any gràcies als pro­ces­sos de fabri­cació indus­trial. El fet que el canvi climàtic hagi anat esbor­rant la fron­tera entre les esta­ci­ons –pràcti­ca­ment reduint a la mínima expressió les de tran­sició (pri­ma­vera i tar­dor)– pro­pi­cia que el gelat sigui un pro­ducte de tot temps.

En aquest cas no van ser els sofis­ti­cats egip­cis els pri­mers de posar-se un gelat a la boca, o més ben dit a la llen­gua, van ser els xine­sos, a l'entorn del segle VII abans de Crist. Pel que s'explica, el pri­mer gelat de la història era cent per cent ecològic: frui­tes i mel bar­re­ja­des amb neu de les mun­ta­nyes. S'atri­bu­eix al rei Tang (618-697 aC), de Xang, un mètode per crear bar­re­ges de gel amb llet. I encara més, l'his­to­ri­a­dor Char­les Panati situa l'ori­gen xinès del gelat fa qua­tre mil anys, perquè ha docu­men­tat una recepta de l'època en què s'explica com pre­pa­rar un massa man­te­gosa feta d'arròs molt cuit, llet i espècies que, un cop bar­re­ja­des, es col·loca­ven a la neu perquè se soli­di­fi­ques­sin. Segons Panati, els xine­sos són els pri­mers de crear la figura del vene­dor ambu­lant de gelats.

A tota l'Àsia Menor, abans de l'era cris­ti­ana, es feia ser­vir neu per pre­pa­rar còctels refres­cants. Fins i tot són citats a la Bíblia en dues oca­si­ons. Una, quan s'explica que el rei Salomó estava espe­rant una notícia que per ell era com “el refresc de la neu en els dies de collita”. D'altra banda, Abra­ham ofe­reix, pre­te­sa­ment, a Isaac, “llet de cabra” que s'hau­ria enfre­dat i sobre la qual li hau­ria dit “menja i beu-ne”.

Sem­bla que de la Xina va pas­sar a Pèrsia. El 400 aC hi ha referències d'una mena de flam, fet d'aigua de roses i ver­mi­ce­lli (o cabell d'àngel), un cre­ua­ment entre un sor­bet i un púding d'arròs, que se ser­via a la reia­lesa persa durant l'estiu. Els per­ses domi­na­ven la tècnica d'emma­gat­ze­mar gel a dins de grans con­ge­la­dors que es refre­da­ven de manera natu­ral, i que eren cone­guts com a ia-xal. Després el gel es bar­re­java amb safrà, frui­tes i altres pro­duc­tes de diver­sos gus­tos.

La corba d'expansió del gelat és de la Xina, a l'Índia, Pèrsia, Grècia i Roma. S'explica que Ale­xan­dre Magne, a qui s'atri­bu­eix la invenció de la macedònia, era un gran con­su­mi­dor de fruita i mel gelats. Els romans por­ta­ven el gel dels Ape­nins i dels cims de la Maie­llao del Gran Sasso, i també del Vesuvi (abans que donés dis­gus­tos) i de l'Etna, on el gel era més dur i com­pacte.

Marco Polo torna d'Ori­ent al segle XIII i porta amb ell la recepta del gelat de crema que conei­xem avui en dia. El pri­mer l'ela­bora el 1500 a Florència el noble Cosimo I de Mèdici, un químic que tant fabri­cava gelats com focs d'arti­fici. Serà, però, una altra Mèdici, Cate­rina, qui el difon per mig Europa. La galeta en forma de cucu­rutxo és de 1900 i no té pare cone­gut.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.