Bagul d'estiu
Els xinesos no ho copien tot
Si hi ha un producte que fa estiu, aquest és el gelat, tot i que, com moltes altres coses que temps abans eren pròpies de l'estiu, s'ha anat desestacionalitzant i ara de gelat se'n menja tot l'any gràcies als processos de fabricació industrial. El fet que el canvi climàtic hagi anat esborrant la frontera entre les estacions –pràcticament reduint a la mínima expressió les de transició (primavera i tardor)– propicia que el gelat sigui un producte de tot temps.
En aquest cas no van ser els sofisticats egipcis els primers de posar-se un gelat a la boca, o més ben dit a la llengua, van ser els xinesos, a l'entorn del segle VII abans de Crist. Pel que s'explica, el primer gelat de la història era cent per cent ecològic: fruites i mel barrejades amb neu de les muntanyes. S'atribueix al rei Tang (618-697 aC), de Xang, un mètode per crear barreges de gel amb llet. I encara més, l'historiador Charles Panati situa l'origen xinès del gelat fa quatre mil anys, perquè ha documentat una recepta de l'època en què s'explica com preparar un massa mantegosa feta d'arròs molt cuit, llet i espècies que, un cop barrejades, es col·locaven a la neu perquè se solidifiquessin. Segons Panati, els xinesos són els primers de crear la figura del venedor ambulant de gelats.
A tota l'Àsia Menor, abans de l'era cristiana, es feia servir neu per preparar còctels refrescants. Fins i tot són citats a la Bíblia en dues ocasions. Una, quan s'explica que el rei Salomó estava esperant una notícia que per ell era com “el refresc de la neu en els dies de collita”. D'altra banda, Abraham ofereix, pretesament, a Isaac, “llet de cabra” que s'hauria enfredat i sobre la qual li hauria dit “menja i beu-ne”.
Sembla que de la Xina va passar a Pèrsia. El 400 aC hi ha referències d'una mena de flam, fet d'aigua de roses i vermicelli (o cabell d'àngel), un creuament entre un sorbet i un púding d'arròs, que se servia a la reialesa persa durant l'estiu. Els perses dominaven la tècnica d'emmagatzemar gel a dins de grans congeladors que es refredaven de manera natural, i que eren coneguts com a ia-xal. Després el gel es barrejava amb safrà, fruites i altres productes de diversos gustos.
La corba d'expansió del gelat és de la Xina, a l'Índia, Pèrsia, Grècia i Roma. S'explica que Alexandre Magne, a qui s'atribueix la invenció de la macedònia, era un gran consumidor de fruita i mel gelats. Els romans portaven el gel dels Apenins i dels cims de la Maiellao del Gran Sasso, i també del Vesuvi (abans que donés disgustos) i de l'Etna, on el gel era més dur i compacte.
Marco Polo torna d'Orient al segle XIII i porta amb ell la recepta del gelat de crema que coneixem avui en dia. El primer l'elabora el 1500 a Florència el noble Cosimo I de Mèdici, un químic que tant fabricava gelats com focs d'artifici. Serà, però, una altra Mèdici, Caterina, qui el difon per mig Europa. La galeta en forma de cucurutxo és de 1900 i no té pare conegut.
