Bagul d'estiu
Allò que no es va perdre a Cuba
Pot ser una mena de quiosc de platja d'amb prou feines quatre parets o pot arribar al límit de la sofisticació i exercir de restaurant a l'aire lliure. El podem trobar en qualsevol platja del Mediterrani o també formant part de l'exòtic paisatge d'una platja que podria ser paradisíaca. En tot cas, és un refugi per a tots aquells que empesos per la família a patir el rigor de la calor a primera línia de mar cerquen un espai temperat on degustar una beguda fresca. És el xiringuito.
El seu origen es troba en la caribenya Cuba. D'allà va portar la paraula a l'Estat, i més concretament a Catalunya, el periodista i poeta César González Ruano. La paraula chiringuito fa referència al rajolí de cafè que s'extreu de la complexa operació de fer servir un tros de canya i una mitja per filtrar el cafè.
No és, però, l'única accepció de la paraula que es relaciona amb Cuba. També hi ha una altra versió, segons la qual a Cuba i a Puerto Rico s'utilitzava la paraula chiringo o chiringa per referir-se col·loquialment a una cosa que és petita, curta i escassa. Pel que sembla durant el segle XIX, quan es demanava un cafè no gaire llarg o un rajolí de rom s'utilitzava aquesta paraula. Amb el pas dels anys la paraula va anar evolucionant fins a la de chiringuito i el vocable es va fer servir per sol·licitar un cafè cubà aromàtic.
Es considera que el primer xiringuito de tot l'Estat es va obrir l'any 1913 a Sitges. Quan el van obrir per primer cop portava el nom d'El Kiosket, i va ser el 1949, a instàncies de César González Ruano, quan el van rebatejar com a Chiringuito.
El Kiosket l'havia fundat el capità Calafell i durant la dècada dels cinquanta rivalitzava amb el Pavelló del Mar, que freqüentaven els indians que s'havien enriquit.
En una placa de ceràmica que hi ha en aquest local del passeig de la Ribera de Sitges es pot llegir: “En aquest xiringuito el que va ser gran mestre de periodistes Don César González Ruano va escriure durant cinc anys a la taula de rajoles que hi ha a l'interior els seus articles diaris per a La Vanguardia i el famós llibre Huésped del mar, dedicat a Sitges. Ell va batejar aquest local amb el nom de Chiringuito, expressió que, des d'aleshores, es va popularitzar a la resta d'Espanya (En aquells temps es deia que chiringuito era una paraula que s'utilitzava a Cuba per demanar un cafè).”
La Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola va incorporar la paraula chiringuito al diccionari el 1983, que descriu com un quiosc o lloc de begudes a l'aire lliure.
L'historiador i crític gastronòmic català Jaume Fàbrega situa l'origen dels xiringuitos catalans –abans que fossin rebatejats amb l'accepció cubana– en les barraques de pescadors on es feien menjars i plats sofisticats i on es feien servir productes de proximitat i primeres matèries tradicionals. Segons Fàbregas, els xiringuitos han estat els inventors de plats de cuina tan consolidats com els de mar i muntanya, amb receptes tan conegudes com ara el conill amb gambes i el pollastre amb llagostins, entre d'altres.
