Opinió

Bagul d'estiu

Als egipcis ja els suaven els peus

Els catalans podem presumir d'espardenyes i menorquines

A l'estiu, els peus nus enva­ei­xen els car­rers. Amb el pas dels anys s'ha gene­ra­lit­zat l'ús de les xan­cle­tes a tota hora i a qual­se­vol lloc, tot i que pri­mer sem­bla­ven d'ús reser­vat a les plat­ges i pis­ci­nes, cosa que ha produït algun encès debat sobre l'estètica i la con­veniència de plan­tar-se arreu amb un calçat més que infor­mal.

Les xan­cle­tes són una evo­lució de les sandàlies, l'ori­gen de les quals es remunta a l'antic Egipte –on fins i tot tenien un jeroglífic propi. N'hi ha de docu­men­ta­des de l'any 4.000 abans de Crist, i al Museu Britànic se'n con­ser­ven unes del 1.500 abans de Crist. Per bé que podien ser fetes de diver­sos mate­ri­als, el més comú de l'època era el papir i les fulles de palma, un mate­rial –aquest dar­rer– que també feia ser­vir la tribu dels mas­sai a l'Àfrica. La xan­cleta sem­bla un patri­moni comú a diver­ses cul­tu­res. A l'Índia, les més cor­rents eren de fusta; a Espa­nya, d'espart (segles VI i V aC), i també es pres­su­posa que les feien ser­vir els inques.

El que ha ins­pi­rat, però, les moder­nes flip-flop –deuen aquest nom al soroll que fan les sandàlies quan xoquen con­tra el terra men­tre es fa la pet­jada– són les japo­ne­ses zori, un tipus de sandàlia que els ame­ri­cans van expor­tar de l'illa del Pacífic després de la Segona Guerra Mun­dial, fins al punt que durant els anys sei­xanta es va con­ver­tir en el calçat de moda dels cali­for­ni­ans.

Mal­grat que es coneix d'on s'han impor­tat, hi ha un cert debat sobre la pater­ni­tat de les moder­nes xan­cle­tes. Hi ha qui afirma que les va inven­tar Mor­ris Yock a Nova Zelanda als anys cin­quanta i que les va paten­tar el 1957, però altres fonts atri­bu­ei­xen la moder­nit­zació de l'antic calçat a John Cowie, que és qui havia trans­for­mat les xan­cle­tes de fusta japo­ne­ses (també es feien amb palla d'arròs) en un calçat de plàstic durant els anys qua­ranta i que dis­po­sava de fac­to­ria pròpia a Hong Kong.

Men­tre el món es bara­lla per l'auto­ria d'un dels calçats més comuns de l'estiu, convé rei­vin­di­car l'ús de certs calçats típica­ment cata­lans que, tot i que s'usen més a l'estiu, es poden fer ser­vir en qual­se­vol tem­po­rada. És el cas de l'espar­de­nya. Una peça amb la sola de fibra d'espart o de cànem. Per bé que és uti­lit­zada al Prin­ci­pat, el País Valencià i en algu­nes zones de Múrcia, per la seva lleu­ge­resa va ser uti­lit­zada per les tro­pes de la Corona d'Aragó. L'espar­de­nya típica de l'Empordà és blanca i cobreix amb tela tot el peu, per bé que la de betes deixa res­pi­rar força més el peu. Ha estat el calçat tra­di­ci­o­nal dels page­sos, sobre­tot a les zones poc humi­des.

En l'àmbit dels Països Cata­lans, i que ara s'exporta arreu, és d'ús comú també l'abarca, cone­guda amb el nom de menor­quina. El seu ori­gen, com en el cas de l'espar­de­nya, també és rural i està lli­gat a l'esde­ve­nir del món pagès a l'illa de Menorca, perquè el calçat de sola forta però d'estruc­tura sen­zi­lla per­met tre­ba­llar els page­sos sobre un ter­reny escar­pat i pedregós, propi de l'illa. Hi ha indi­cis que els car­ta­gi­ne­sos que van estar a Menorca el 200 aC por­ta­ven un calçat simi­lar, però qui les va docu­men­tar per escrit per pri­mer cop va ser a finals del segle XIX, com no trac­tant-se de les Illes!, un ale­many...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.