Fent caixa entre els adolescents

Tots els moments de la vida tenen la seva pròpia banda sonora. Els records de gene­ra­ci­ons de per­so­nes arreu del món estan units per cançons que com­par­tei­xen sense saber-ho. Molts dels fugis­sers amors de tem­po­rada, espe­ci­al­ment els ado­les­cents, estan mar­cats per la música i, espe­ci­al­ment, des que la indústria dis­cogràfica és indústria –fins i tot ara que està en recessió–, per la cançó de l'estiu. Aque­lla musi­queta que les ràdios, les dis­co­te­ques o els megàfons de les embar­ca­ci­ons que unei­xen les cales de les plat­ges de la Costa Brava vomi­ten de manera insis­tent fins que et que­den gra­va­des al cer­vell. Fins a odiar-les o guar­dar-los amor etern.

El mèrit, dubtós o no, que hi hagi cançons asso­ci­a­des a l'estiu és de la can­tant, pia­nista i com­po­si­tora nord-ame­ri­cana Carole King. Cor­ria l'estiu de 1960 i King tenia divuit anys. Jun­ta­ment amb el músic Gerry Gof­fin va com­pon­dre Will you love tomor­row –una cançó que ella havia començat a com­pon­dre quan només tenia nou anys–, que es va alçar fins al número 1 de les llis­tes d'èxit de la mà de The Sire­lles, un quar­tet femení de voca­lis­tes afro­a­me­ri­ca­nes de moda a l'època, jun­ta­ment amb un grup d'estètica i música simi­lar: Martha and the Van­de­llas.

La cançó de King va tenir un èxit espec­ta­cu­lar, sobre­tot entre els ado­les­cents i pre­a­do­les­cents que tenien entre 10 i 14 anys. Les dis­cogràfiques van fer un càlcul ràpid: en aquell moment als Estats Units hi havia uns 15 mili­ons de nois i noies d'aque­lla edat que dis­po­sa­ven, més o menys, d'un dòlar a la set­mana per gas­tar-se en els seus capri­cis. Quinze mili­ons de dòlars set­ma­nals en unes mans oci­o­ses. Calia treure'n par­tit, i la música podia ser­vir per atraure aque­lla inversió.

Amb els ulls posats en la part del pastís que s'havien de repar­tir amb els fabri­cants de gomi­no­les i còmics, la indústria dis­cogràfica va començar a gra­var cançons al maig, amb l'objec­tiu de posar-les al mer­cat al juny i fer que tri­om­fes­sin durant l'estiu, un dels moments de l'any en què aquest jovent tenia més temps per a l'oci. Estava tot cal­cu­lat: una cançó tri­gava unes sis set­ma­nes a cre­mar-se.

Aque­lla és l'època dels èxits d'un for­mat avui subs­tituït, mate­ri­al­ment, pel suport digi­tal: el sin­gle. Cor­rec­ta­ment admi­nis­trats, en dosis cal­cu­la­des, se succeïen a la llista de referència dels hits nord-ame­ri­cans, el Bill­bo­ard.

Si aquesta mena de música podia tri­om­far entre un públic tan jove era en bona part per l'innocu de les seves lle­tres i per l'estil suau de la música: el pop sor­git de Nova York es va esten­dre ràpida­ment per tot el país i es va con­sa­grar com el gènere musi­cal pre­fe­rit dels ado­les­cents i de l'estiu. Ja arri­ba­rien temps en què des­co­bri­rien The Doors, Dylan i els Sto­nes. Però de ben segur noves for­na­des de joves amb les hor­mo­nes revo­lu­ci­o­na­des els subs­ti­tui­rien; i així ha estat fins a l'actu­a­li­tat, mal­grat que la música de l'estiu d'avui en dia és més dance i house evo­lu­ci­o­nat que no pas pop.

Sigui com vul­gui, la fórmula con­ti­nua sent la mateixa: una tor­nada fàcil d'apren­dre, una melo­dia engan­xosa i un ball sen­zill de prac­ti­car.