Opinió

Bagul d'estiu

Els grecs s'espavilen per esbargir-se

La llei d'hospitalitat romana permetia allotjar-se de franc

El turisme és un feno­men que neix com a tal al segle XIX, com una con­seqüència del canvi social que pro­du­eix la revo­lució indus­trial, que faci­lita els des­plaçaments dels tre­ba­lla­dors perquè puguin des­can­sar i esbar­gir-se.

Ara bé, es tro­ben pre­ce­dents històrics ja a l'edat antiga i, més con­cre­ta­ment, al món grec clàssic. Els grecs es des­plaçaven per poder dedi­car temps a la cul­tura, a la religió o a l'esport. Ara bé, el moment de màxima mobi­li­tat estava rela­ci­o­nat amb la cele­bració dels Jocs Olímpics a la ciu­tat d'Olímpia, que atre­ien milers de per­so­nes; per bé que també era nota­ble el nom­bre de pere­gri­na­ci­ons reli­gi­o­ses a Del­fos i Dodona per con­sul­tar els ora­cles.

Els grecs no van ser l'única civi­lit­zació que prac­ti­cava una certa mena de turisme. També hi havia turis­tes en l'imperi romà. Dues coses feien moure la població amb pos­si­bi­li­tats: els banys ter­mals i les vil·les a la vora del mar. Durant l'edat mit­jana l'esca­nya­ment econòmic de la soci­e­tat va posar fi al turisme entès com una acti­vi­tat rela­ci­o­nada amb l'oci. En canvi va aparèixer un nou feno­men que alguns han gosat qua­li­fi­car de turisme religiós. Es tracta de la pere­gri­nació de cris­ti­ans a Terra Santa o a San­ti­ago de Com­pos­tel·la i de musul­mans a la Meca, en aquest cas una pere­gri­nació que tot cre­ient ha de fer obli­gatòria­ment com a mínim un cop en la vida.

Durant els fos­cos anys de l'edat mit­jana, els mones­tirs es van con­ver­tir en hos­tat­ge­ries que acu­llen els pere­grins sense que aquests hagin d'abo­nar la seva estada. Uns segles més tard, ja en l'edat moderna, apa­rei­xen els hotels, que flo­rei­xen espe­ci­al­ment durant el segle XVIII, com una evo­lució de les taver­nes i posa­des del segle XVI. La paraula hotel té el seu ori­gen en la fran­cesa hos­tel, que al seu torn deriva del llatí hos­pi­tale, paraula que remet a la llei d'hos­pi­ta­li­tat que regia en temps dels romans i que per­me­tia a qual­se­vol per­sona que viatgés per motius pacífics dema­nar al cap local que li oferís allot­ja­ment i men­jar de forma gratuïta.

A finals del segle XVI s'imposa a Angla­terra el cos­tum d'enviar els joves aristòcra­tes a fer el que ano­me­nen Grand Tour quan aca­ben els seus estu­dis, amb l'objec­tiu que com­ple­tin la seva for­mació. I no s'hi posa­ven per poc: el viatge durava entre tres i cinc anys, temps durant el qual viat­ja­ven a França, Itàlia i a d'altres països del Vell Con­ti­nent. Un lli­bre anglès del 1800 explica que viat­jar era el pri­vi­legi d'uns pocs, i recull, per pri­mer cop, el terme turista. Diu: “A tra­ve­ller is nowa­days called a tou­rist” (Actu­al­ment el viat­ger rep el nom de turista).

Angla­terra es con­ver­teix a par­tir d'aquell moment en la punta de llança d'aquest nou sec­tor econòmic, sobre­tot gràcies al seu tra­di­ci­o­nal domini de les rutes marítimes, que faran que al segle XIX siguin els cap­da­van­ters dels viat­ges transoceànics.

Al final de la II Guerra Mun­dial, ja al segle XX, la pro­ducció en cadena d'automòbils fa escla­tar el turisme com a feno­men de les clas­ses mit­ja­nes que fugen a la mun­ta­nya o al mar. El 1973 hi havia 190 mili­ons de turis­tes. Molts amb xan­cle­tes i mit­jons...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.