Forasters

Una tarda de diumenge d'estiu en un d'aquells petits pobles del Ripollès on encara es poden veure vaques a les cantonades. Per l'únic carrer, estret, empedrat i amb fort pendent baixa una parella amb sabatilles blanques immaculades, pantalons beix i camises de color viu. Tots dos duen ulleres de sol i ella a l'espatlla hi du també una petita motxilla preciosa. La veritat és que fan goig. En direcció contrària puja un home amb una boina tan gastada com ell. Du uns texans deformats, una camisa blava i un enorme paraigua de lona, també blava, lligat amb un cordill a l'esquena. El cel és espès, gris fosc i baix. A la llunyania, aquell immens oceà de cotó brut s'il·lumina de tant en tant amb algun llampec, però cada vegada és més fosc. Als pobles petits s'acostuma a saludar tothom, malgrat no sigui gent coneguda. Quan es creuen amb l'home, la parella trenca el gel demanant: “Li sembla que plourà, avui?” L'home alça el caliquenyo enganxat als llavis cap a la negror evident, i contesta: “Si s'aguanta?” Aquesta història me la van explicar com a certa, però se me'n fot si ho és o no. Sí, però, que defineix com de diferents poden ser dues maneres de viure en el mateix país. Diferències que fan que ens mirem amb recel i en canvi, paradoxalment, uns no viuríem sense els altres. No cal enumerar aquí els malnoms amb què a cada zona rural s'obsequia els visitants de ciutat. No falta tampoc l'urbanita que viu en el tòpic segons el qual la gent de pagès és ignorant i peculiar. Hi ha de tot a tot arreu. Senzillament, el punt de trobada de dues formes de vida tan distintes no és sempre fàcil. D'una banda, sembla que exigim als forasters que sàpiguen coses que la gent del territori tenim més que sabudes. I no hi ha motiu perquè sigui així. Una cosa ben demanada es contesta i punt, per més evidències que desperti la pregunta. És el mateix que els qui demanen en algun carrer de Barcelona on “queden” les Rambles o la plaça Catalunya. Amb això no vull dir que no s'hagi de preservar el territori. La massificació és potser el pitjor enemic. Només cal mirar cap a la Mediterrània catalana. Però no serà pas des de l'alimentació de les distàncies que hi hagi entesa. És estúpid queixar-se perquè els esquellots del bestiar no deixen dormir, però també ho és donar l'esquena als forasters un cop se'ls han buidat les butxaques.