Sud-Tirol, un conflicte adormit

Passejant per Bozen he recordat la meva primera imatge de la població, a les primeries dels seixanta, quan els diaris informaren de la “nit de foc” de l'Alt Adige, on nacionalistes germànics organitzaren un rosari d'explosions terroristes per posar al mapa el conflicte de la regió oblidada, allà a un racó dels Alps. Les línies frontereres s'anaven movent i no feia massa que el Tirol havia sortit perdedor en la repartidora, trossejat en dos per interessos polítics, contra el sentit de la història i el sentiment de la gent. Les bombes duraren uns anys, però l'actitud de diàleg d'Aldo Moro i la “desviació nazi” de la reivindicació temperaren la situació, que prengué derives de diàleg amb el paquet d'acords del 1971, signats pels governs d'Itàlia i Àustria. Més d'una vintena de morts eren el balanç d'aquells anys de plom.

Talment, tot venia de lluny i alguns savis italians intentaren remuntar-ho fins a les conquestes dels Alps Rètics per les legions romanes –no és broma: aquest fou un dels arguments utilitzat el 1919– mentre altres invocaven l'ocupació bavaresa del segle VI o la germanització posterior. La caiguda de l'imperi Austrohongarès, al final de la Guerra Europea, annexionà les regions de Trento i Alt Adige a Itàlia, malgrat ser territoris oberts al nord i amb una població germànica superior al vuitanta per cent. Uns anys després, Hitler no considerà políticament correcte reivindicar la unificació del Tirol, quan Mussolini era un aliat fidel. El conflicte tirolès es negocia entre els dos dictadors, de tal manera que hi ha un compromís de donar terres als tedescos que vulguin anar a l'altre cantó de la frontera, mentre el Duce incentiva el desplaçament d'italians cap a les regions frontereres, al mateix temps que italianitza els noms personals i geogràfics. La caiguda de Mussolini i l'ocupació alemanya de la zona deixa la qüestió en suspens i amb la realitat que al final de la Segona Guerra el Sud-Tirol té una població germànica del setanta per cent. Àustria s'articula com a estat federal i reclama la unitat del Tirol però Itàlia no accepta negociar-ho. Propiciat pels aliats, es signa l'acceptació de les fronteres que trenquen definitivament el país.

Però la realitat és tossuda i el conflicte és latent, més quan la regió és el cul-de-sac d'Itàlia i Roma és lluny. Es va covant la consciència nacionalista i la figura d'Andreas Hofer, líder de l'independentisme tirolès de les primeries del XIX, precisament nascut prop de Bozen, es converteix en referent. Apareix el nacionalisme radical i la violència trenca la convivència. Cal un pas endavant i fins la Societat de Nacions demana generositat als governs implicats. Aldo Moro promou un canvi a la constitució italiana, que accepta la configuració de les províncies de Trentino i Alt Adige com unitats autònomes amb moltes atribucions i es signa l'acord austroitalià del 1971 que posa fi al terrorisme. Amb tot, ja s'ha fet tard i cal anar més endavant. Els temps són el que són i no es pot tornar enrere quan s'han desaprofitat les oportunitats.

El 1992 s'entra en una nova dinàmica. La Regió Autònoma de Trentino i Alt Adige és una realitat reconeguda internacionalment, amb un grau d'autonomia que només reserva a l'estat italià les competències de política exterior, estudis superiors i sanitat, mentre l'autonomia fins i tot arriba al control econòmic, que elabora pressupostos i recapta impostos, dels quals en transfereix el deu per cent a Roma. La regió funciona.

Amb tot, la realitat nacional és a flor de pell i el poble tedesco cada vegada es sent més tirolès i veu la sortida de les seves aspiracions en l'Europa dels pobles. Què us recorda tot això? En seguirem parlant.