Bagul d'estiu
D'aquelles banyes, aquests vins
Una de les coses que més apreciem quan la calor ens colla és una beguda ben fresqueta. Si bé és cert que això avui no és un problema, convé recordar que en altres temps sí que ho ha estat i cal reivindicar dos estris que han estat fonamentals en la història quotidiana del nostre país a l'hora de fer-nos la vida una mica millor: el porró i el càntir.
L'origen del mot porró cal buscar-lo en el llatí porrum, que vol dir all porro. Segons ens expliquen els etimòlegs, el nom és degut al fet que la forma bulbosa del cos i el llarg coll recorden aquest vegetal. Molts historiadors asseguren que el porró és una evolució del ritus romà de veure en una banya d'animal. Aquesta banya es feia servir a mode de vas, però segons relata Joan Amades –que ens ha llegat una magna obra sobre aquest estri, El porró, publicada el 1938– s'han trobat restes arqueològiques on la banya presenta un forat a la punta, cosa que fa pensar que tant es feia servir com a vas com per veure a galet. Segons explica Amades, “el desig de donar-li un sentit més pràctic que el que tenia la banya va originar la fusió de dos elements diferents, la botella i la banya, i d'aquest agermanament va derivar el porró. Podríem dir que el porró és una ampolla amb banya o una banya amb ampolla”.
El mateix Amades posa data al maridatge dels dos elements, el situa entre finals del segle XIV i principis del XV i senyala el porró que es conserva a Poblet com l'antic més ben conservat (data del segle XIV). Hi ha força acord entre els entesos en la matèria que el porró estava àmpliament estès entre les classes populars a l'edat mitjana, tot i que se'l coneixia amb el nom de meitadella. Tot i que el que es conserva a Poblet és de vidre, també se'n feien de terrissa.
De fet, segons l'historiador Josep Maria Rovira i Valls, “els càntirs, les almorratxes i els porrons, entre d'altres peces, són el resultat visible de la producció catalana d'aleshores, en clara competència amb l'èxit que havia aconseguit el cristall de Bohèmia”.
Potser per aquest motiu, durant el segle XVIII el porró era considerat un objecte de luxe, tot i que un segle més tard el seu ús es va circumscriure sobretot a pagès.
Així com els primers vestigis del porró els trobem en l'època romana, molt diferent és la història del càntir. S'ha documentat que amb el naixement de les primeres civilitzacions, entre el 5.000 i el 2.500 aC apareixen els primers càntirs; estris de ceràmica amb formes d'animal utilitzats, però, per posar-hi líquids molt preuats, tals com perfums i olis. Aquests càntirs es fan servir en cerimònies religioses, funeràries i en rituals. També s'han trobat càntirs datats del 3.000 aC a la Xina, produïts per la cultura Dawenkou, també zoomòrfics, però d'una gran bellesa i perfecció.
No serà fins arribar a la Grècia clàssica (750-200 aC) que els càntirs passen a tenir la funció actual. Ja trobem càntirs molt semblants als d'ara, alguns de dos brocs. Els grecs es referien als càntirs com a pells de vi (askos).
A la península ibèrica els ibers també feien càntirs però en aquest cas els feien servir per fer ofrenes als difunts. L'Imperi romà, curiosament, enterra els càntirs, fins al punt que es dóna per fet que l'estri va pràcticament desaparèixer fins als segle XI, en què se'n torna a trobar la pista, coincidint, precisament, amb el moment que Joan Amades situa el naixement del porró. En ambdós casos es consoliden com els dos atuells més importants de la terrissa catalana de l'època (per bé que després els porrons evolucionaran fins al vidre). Sembla, doncs, que veure a galet, ja fos en porró o en càntir, era un costum molt estès, sobretot, a Catalunya.
