La irrellevància
Amb una elegància exquisida, Carme Colomina parla de la irrellevància d'Europa en el conflicte i la crisi d'Egipte. Potser caldria afegir que aquesta circumstància s'estén a tot el món i que la manca d'unitat política i econòmica real llasta el paper d'Europa. És cert, és clar, que el punt àlgid d'irrellevància el marca la incapacitat per definir una acció exterior comuna i compartida amb decisions ràpides, àgils i contundents. L'origen dels mals hem d'anar a buscar-lo, justament, en les contradiccions i les resistències dels estats membres que abonen una idea d'Europa que, en la seva matriu fundacional, aspirava a ser un referent federal en el món i que en la conducció dels afers contradiuen de forma sistemàtica.
La idea d'Europa requeriria moltes dosis de generositat i de renúncia, i una vocació explícita i radical per cedir sobirania a favor d'un govern federal que limités els poders dels estats i construís un discurs polític i un imaginari col·lectiu europeu, que ens atorgués a tots un nou horitzó per trobar el nostre paper a través d'Europa en el món que ve i en la societat del segle XXI.
El que li passa a Europa amb Espanya, i amb els altres estats membres, podria ser també una metàfora del que està passant, des de fa temps, a Catalunya amb Espanya. Vist des de Catalunya, fins i tot per aquells que pensen encara en la viabilitat i en la necessitat d'una via federal, tot es concreta en la incapacitat manifesta i en l'explícita manca de voluntat d'interpretar les relacions entre territoris i persones en uns termes que avalin la pluralitat, la diversitat, la plurinacionalitat i la cessió de sobirania. Cessió cap a Brussel·les, en termes de concentració de poder i de decisió a Europa, per competir en el món amb coherència i eficàcia, i cessió cap als territoris, en aplicació estricta de la doctrina europea de la subsidiarietat, també en benefici d'una administració i resposta als interessos i a les necessitats dels ciutadans en termes de coherència i eficàcia.
Avui no hi ha cap dubte que el conflicte d'interessos entre un estat fort i el seu conglomerat de territoris d'una banda, i entre el mateix estat i les demandes d'Europa per guanyar llibertat i marge de maniobra de l'altra, situen el principal obstacle per a la refundació d'Europa, i per al reforçament de la democràcia, en els grups dirigents dels estats membres que no estan disposats a cedir el poder que acaparen, i que és la causa principal de la crisi i de les desigualtats.
Situats a Catalunya podem dir que Espanya és avui un dels principals obstacles per estalviar, a Europa, la irrellevància que té, i per abordar la superació de l'agenda política interna dins l'estat sense fer el ridícul o sense menystenir els drets i les llibertats de les persones i dels pobles.
Si Espanya no és federal cap enfora, encara ho és menys cap endins. Hi ha molta gent que amb el record viu, primer, del drama de la Guerra Civil, i amb les esperances desvetllades des de la transició, i ara frustrades del tot, havia pensat que la superació del plet passava per una entesa de caràcter federal. Un pacte d'estat. Una cessió de sobirania. Un apoderament de la nació catalana. Una articulació federal en el marc de l'Espanya plural. Però de moment, el temps ens ha situat davant l'evidència de la mateixa irrellevància que ara detectem a Europa. Irrellevància d'Europa en el món per manca real de sentit i d'instint federal de les elits dirigents dels estats, i irrellevància del federalisme i de la solució federal a Espanya per la mateixa actitud intransigent i tancada de les mateixes elits en el moment de valorar les expectatives de la societat catalana.
Hem d'evitar de totes totes la irrellevància i el ridícul, fent bona la màxima que va popularitzar Josep Tarradellas quan va ser preguntat sobre l'ús que pensava fer del càrrec que acabava d'assumir en el buit dramàtic de l'exili. La credibilitat del federalisme, per als que encara hi creuen i per als que sense creure-hi mig hi confien, passa per trobar una interlocució federal creïble, per una sortida dialogada i una consulta que s'ha de fer, pel reconeixement del dret a decidir i per la voluntat federal de dialogar.
Però el risc avui és que el federalisme pugui sonar com un acudit. Com aquell de l'Eugenio quan explicava les demandes d'auxili d'un home que havia caigut per un penya-segat i s'havia pogut arrapar a una branca. “Hi ha algú?” cridava. I l'eco li responia amb la seva pròpia veu: “algúuuuu, algúuuuu, algúuuuu.” Desesperat tornava a cridar: “Bé, però hi ha algú més?”
La miopia política dels dirigents conservadors espanyols, conservadors transversals a tots els partits, ha consistit a deixar caure en el buit els crits federals que, des de Catalunya, s'arrapaven a una idea legítima, versemblant, viable, possible si tenia algú amb qui articular el diàleg necessari. L'eco ressona i s'esvaeix, com els cercles concèntrics que dibuixa una pedra llançada a la superfície d'aigua tranquil·la, cada cop més febles, com més s'allunyen del punt de l'impacte, fins a desaparèixer del tot.
Des del juliol del 2010 i fins ara, aquesta és la història feta metàfora europea d'un diàleg inexistent i avortat amb contumàcia. No cal dir que el realisme, el dret i la llibertat reclamen que les opcions que encara creuen en opcions federals siguin defensades amb convenciment i amb passió. Però sobretot reclamen que construeixin la seva credibilitat, que ens cal, sobre la base d'una interlocució rellevant i tangible, lluny de la irrellevància que ara per ara temem que li atorguen la manca de disponibilitat a la interlocució dels que la podrien fer possible.
La desafecció, la frustració, el desengany d'amplis sectors de la societat catalana que en el passat s'havien mostrat menys radicals i més possibilistes, es construeix amb els materials del rebuig sistemàtic i la incomprensió. Si parlem de les classes populars i de les classes mitjanes hauríem de dir, també, que més enllà de la passió i els sentiments hi juga un paper determinant la manca absoluta de justícia fiscal i d'equitat material que tindrien dret a esperar i no reben.
