El dia 12

Si no hi ha cap imponderable, la Via Catalana de demà passat tindrà un èxit de participació, al marge que aplegui mig milió de persones o un milió i mig. I si el déu Cronos no decideix el contrari, després de dimecres vindrà dijous. A mi, que el nas em diu que s'acompliran els dos pronòstics (el contínuum de la gent i dels dies), em distreu més allò que tal vegada s'esdevindrà el dia dotze, quan el clímax consumat de l'Onze de Setembre ens aboqui a començar a plantejar solucions a la trama.

Els escenaris previsibles a partir del dia dotze es resumeixen en dos: forçar la consulta o forçar la independència. Per aquest ordre. També hi ha un escenari real, que no hauríem d'ignorar, el de les coses que ara són: ni consulta ni independència. I, ens agradi o no, entre el desig i la realitat hi ha una distància sovint insalvable. La pregunta és: amb l'auge de l'independentisme sociològic, la distància entre el somni i la realitat s'escurça o s'allarga?

La consulta és l'enzim que ens pot permetre digerir la independència i el que pot facilitar que el món l'assimili. De fet, el conjunt del catalanisme modern, amb més o menys intensitat, sempre havia anat a favor de l'autodeterminació. El quart punt de l'Assemblea de Catalunya era l'autodeterminació. I el sobiranisme, tant en les versions més pacífiques com en les més revolucionàries, sempre havia defensat l'exercici del dret a l'autodeterminació. Havíem pres nota dels processos d'autodeterminació al món per quan arribés la nostra hora. Per això, ara, confondre l'autodeterminació amb la independència és confondre la pel·lícula que vols anar a veure amb la decisió d'anar al cine.

Les ganes d'independència d'una majoria ens han fet saltar l'estadi de les ganes de consulta d'una majoria encara més gran i, amb el salt, l'objectiu sociològic posa en risc l'objectiu polític i jurídic. El dia dotze caldrà interpretar que el contingent humà necessari per a l'èxit de la Via Catalana no és suficient per garantir la consulta ni, encara menys, per declarar unilateralment la independència. Si no s'acompleixen equilibradament els tres objectius (el sociològic, el polític i el jurídic), simplement haurem passat d'un país adormit a un país que somnia despert.

El pluralisme és una forma de vida pròpia dels catalans, i hem de saber conviure-hi. La unitat no és garantia d'èxit, però la fragmentació és garantia de fracàs. Si la Via Catalana ha eixamplat l'esquerda entre els partidaris de la consulta, ho sabrem el dia dotze.