Independència (3)

En els darrers dos articles amb el mateix títol es reflexionava sobre les possibilitats d'aconseguir la independència o un nou encaix amb Espanya. Era un pensament amb base tàctica –és a dir, el com – més que estratègica –és a dir, el què i el per què–. El projecte nacional plantejat a l'“Espanya invertebrada” d'Ortega és d'arrel, de tesi i de sentiment castellans: abstracte, centralista i uniformista. Aquesta és l'essència del nacionalisme espanyol il·lustrat. La visió de José Antonio Primo de Rivera, que ha inspirat l'ideari del franquisme, parteix del més absolut immobilisme: la pàtria ni canvia ni evoluciona per la voluntat dels ciutadans; està per sobre d'ells. Aquest ideari envaeix la consciència de les persones i en limita la llibertat. Converteix els ciutadans en camarades o traïdors en la tradició del feixisme i el comunisme.

La resta del nacionalisme espanyol és conservadorisme ranci per preservar privilegis o voluntat de domini utilitzant el caciquisme i la força de l'Església per controlar les consciències i limitar la llibertat dels individus, pel que fa a principis transcendents que per ser-ho escapen de la racionalitat. El nacionalisme català és proper, real, historicista i pluralista, tal com va ser definit per Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya. Són dos nacionalismes, antagònics: l'un des del pessimisme, del passat, i l'altre des de l'optimisme, del futur, de la mateixa manera que les visions d'Espanya d'Unamuno i Maragall són contradictòries, malgrat el respecte mutu que els personatges es professaven.

El que volen ser els uns i els altres, catalans i espanyols, és diferent i volen fer-ho també de diferent manera. Els uns, a través de l'atracció i la diversitat; Catalunya sempre ha estat terra de pas. I els altres, des de la submissió i la uniformitat; és l'essència de Castella, aïllada amb les seves veritats absolutes, que ha conformat el nacionalisme espanyol i ha determinat l'Estat que l'encarna. La Transició va ser un profund i temporal canvi, però passat el temps el nacionalisme espanyol torna al mateix lloc on sempre ha estat. Constatada aquesta estructura diferenciada, s'ha d'acceptar que hi ha raó o per a la separació o per a la integració de manera diferent a la practicada en els darrers tres segles amb voluntat de domini dels uns, acceptada amb més o menys resistència pels altres. Les diferències són de fons.

César Molinas, en el seu llibre Qué hacer con España, defineix acuradament l'anomalia històrica espanyola. El rebuig en el segle XVI de la reforma protestant converteix Espanya en la “llum de Trento i el martell d'heretges”. “Amb el protestantisme es rebutja la necessitat d'instrucció i educació, la capacitat dels individus per pensar amb independència i decidir per ells mateixos.” Aquest és l'origen de la falta d'emprenedoria i de la tolerància social amb la corrupció i el privilegi, tan arrelades a la consciència espanyola.

El rebuig de la Il·lustració i la seva persecució per la inquisició del segle XVII al segle XIX van significar l'abandonament del progrés i de la ciència. L'hostilitat a l'R+D i a la innovació, tan permanent en les classes polítiques espanyoles, té l'origen en aquesta tradició. Les guerres europees dels segles XIX i XX van cohesionar i enfortir els estats. Diu el mateix Molinas que Alemanya es va forjar com a nació matant francesos... A Espanya això va ser substituït per un seguit de guerres civils, tres de carlistes, la del 1936 al 1939 i la d'ETA, que van afeblir l'Estat i van reduir la força integradora del nacionalisme espanyol, que una part de la població sent com a aliè. Tindria això a veure amb la singularitat que una part dels espanyols no sentin la bandera com a pròpia i vulguin que la selecció nacional de futbol perdi...? Això no passa enlloc més d'Europa. La falta de respecte per les pròpies institucions, com ara la del president del Tribunal Constitucional, que amaga la seva trajectòria política al Parlament i no considera que això impacti sobre el prestigi i l'autoritat de la institució, és una variant del mateix problema. Es donen, doncs, circumstàncies que fan possible la separació de Catalunya d'Espanya i molt menys la d'Escòcia del Regne Unit i, per exemple, la del Piemont d'Itàlia. En el primer cas, el Regne Unit té atractiu i avantatges clars per a Escòcia. En el cas d'Itàlia, malgrat la joventut de la seva unió nacional, el país s'ha cohesionat per les guerres de final dels segles XIX i XX.

però si Catalunya vol ser independent o estar unida amb Espanya per voluntat pròpia en termes d'igualtat, ha de tenir un projecte de país, ha de saber què vol fer amb la seva llibertat com a poble. Hem de definir com serà la nostra protecció social, el nostre ensenyament, la nostra política d'R+D, la nostra política industrial, el nostre sistema judicial, la nostra llei electoral, com farem que els millors se sentin genuïnament cridats a les màximes responsabilitats... En el món global en què ja som i serem amb total intensitat en el futur, els preus seran transparents en un mercat que ja és i serà encara més d'àmbit mundial. El treballador i l'empresa catalana que no siguin capaços de produir igual que una de xinesa o una d'alemanya patiran molt. La seva pervivència estarà condicionada a la seva competitivitat i, en defecte d'això, la variable de tancament de l'equació serà el seu salari i el cost de producció; és a dir, el treballador està abocat a l'empobriment ineluctable, i l'empresa, a la desaparició. Més enllà del poc encert actual de la política econòmica europea, abocada a la contenció de la despesa pública, la permanència dels països del sud d'Europa en l'euro depèn de la no-pèrdua de competitivitat respecte als països del nord. Això s'aplica directament a Catalunya.

És el capital humà. La paraula és adequada perquè defineix la força d'un actiu clau per al futur, l'eina essencial per a la competitivitat d'Occident i, per tant, de Catalunya. Hem de ser més interessants que altres nacions del nostre entorn per atreure talent, per crear-ne, per promoure l'emprenedoria de persones que iniciïn noves activitats que aportin i sumin a la nostra economia. És per això que si volem ser independents haurem d'explicar com desenvoluparem aquestes polítiques que ens faran més competitius, amb una economia més sòlida i, en definitiva, més feliços perquè ens podrem mantenir en el nostre món, que és Occident.

aquesta és la gran carència del projecte nacional de Catalunya: no som capaços de formular-lo amb claredat, de fer-lo atractiu per a tots i de defensar-lo, perquè és millor que qualsevol altre. Si no podem definir què volem ser, és difícil que aconseguim modular el nostre futur.