Escola Ikea

Les estre­tors pres­su­postàries en matèria d'ense­nya­ment i la neces­si­tat de reu­ti­lit­zar fins i tot els bar­ra­cons han ser­vit perquè Girona assagi un con­cepte d'equi­pa­ments fins ara inèdit: l'escola Ikea. La imatge de pares i mes­tres amb tre­pants i tor­na­vi­sos ins­tal·lant a con­tra­re­llotge pres­tat­ge­ries a l'escola pública El Bosc de la Pabor­dia ens asse­nyala ben gràfica­ment cap on va el futur dels nos­tres cen­tres: si vols una aula, te la mun­tes tu mateix. Si s'ha arri­bat fins aquí, és a con­seqüència d'una com­bi­nació agre­dolça de com­promís i volun­tat de ser­vei per part de la impro­vi­sada bri­gada de mun­ta­dors i, alhora, de trista inca­pa­ci­tat pre­vi­sora de l'admi­nis­tració encar­re­gada de la pla­ni­fi­cació de tot ple­gat. Al final, si l'escola pot començar dijous les clas­ses amb rela­tiva nor­ma­li­tat haurà estat per la impli­cació des­in­te­res­sada de pares i mes­tres, que ahir tre­ba­lla­ven braç a braç amb els ope­ra­ris. Tots hi han posat el coll, però l'epi­sodi d'El Bosc de la Pabor­dia és l'exem­ple de la incer­tesa amb què ens toca una altra vegada afron­tar l'inici de curs en l'ense­nya­ment públic.