No vivim en un somni
La preparació de l'11 de setembre ens ha ofert un deliciós curtmetratge amb prou feines d'un minut, en què el veterà Juanjo Puigcorbé i el novell Quim Monzó protagonitzen una conflictiva relació veïnal amb ressons d'estranya parella –tant de bo el duet es consolidi perquè semblen capaços de prosseguir en la línia de Walter Matthau i Jack Lemon, o Paco Morán i Joan Pera–. En aquest curt la cosa culmina feliçment en la cadena humana, agafats tots dos de les mans i amb un reticent somriure que sembla l'inici d'una bona amistat, mentre la veu diu que “siguem com siguem tenim una cosa en comú: Catalunya”. El missatge ultrapassa el reclam publicitari amb vista a un acte concret fins a situar-se en el terreny del civisme. Un país, convé recordar-ho cada dia, te'l quedes sencer, inclòs el veí torracollons, el recaptador d'impostos i la pluja que no sap ploure. Un país no és una plataforma per llançar missatges de salvació arreu del món, ni l'excusa per implantar una comunitat ideal expulsant-ne tots els qui no s'hi avenen; és el principi de realitat a què han d'ajustar-se tots els programes. Deia J.V. Foix l'any 1935: “Mentre Catalunya no haurà assolit la seva plenitud, reconeixereu els qui l'amen i estimen per la promptitud a desertar les faccions, a reconèixer l'error o l'ofuscació...” Els missatges distorsionadors haurien de venir només de fora. En la mateixa campanya d'aquest 11 hi ha hagut un eslògan que podria servir per vendre qualsevol cosa excepte Catalunya als catalans, el de “fer realitat un somni”. És més aviat a l'inrevés. Si val la pena encara que algú pensi a fer alguna cosa per aquest país, deixant estar què pot fer aquest país per ell –que no serà gaire res, més val no fer-se il·lusions–, és perquè aquest país no és cap somni, és real encara, tot i que a molts llocs i en molts moments costa de veure. Somiar, precisament, ha estat el gran problema dels catalanistes des de sempre; gent de vida ordenada, bons pares de família, respectuosos de les llibertats individuals i complidors en la feina i els negocis són enduts per una rauxa delirant tan bon punt es parla de la recuperació de la sobirania. Catalunya no pot ser el pretext per veure castells en l'aire, sinó tot el contrari: per tornar a tocar de peus a terra, per adonar-se que tantes servituds que semblen eternes són un malson del qual es pot sortir i per parar de barallar-se amb el del costat per ximpleries.