Del cor al cap
L'independentisme ocupa la centralitat política catalana, però han hagut de passar anys perquè fos així. La idea d'una Catalunya lliure tenia simpaties en amplis sectors, però era més un independentisme emocional que polític. Ha estat més un estat d'ànim puntual que un estat permanent de l'ànima, viu més en els sentiments que en les consciències, més una insinuació vaga que una formulació rigorosa. Un objectiu més desitjable que possible –“Ah, si pogués ser...!”–, una utopia irrealitzable, però no una realitat assolible. Pertanyia més a l'àmbit de les aspiracions més íntimes, gairebé inconfessables, que al de les necessitats públiques, talment com si es tractés d'una qüestió personal i no d'una causa col·lectiva. A cops, apareixia com un joc, una rivalitat quasi infantil, divertida, com un Barça-Madrid però més gros, si bé amb no tanta intensitat i convicció. En el terreny futbolístic, la gent perdia la vergonya i exterioritzava, desacomplexadament, els seus sentiments. En el nacional, senyorejaven la reserva i la discreció.
Feia l'efecte que la idea d'una nació catalana sobirana no tingués res a veure amb la política i era una meta impossible d'assolir. No hi havia, doncs, espai per a gaire més que el plany, la resignació o la impotència. O bé enveja sana, simpatia i complicitat amb altres nacions que sí que es comprometien per a construir el seu propi estat. “No ens entendran mai”, “Tots són iguals”, “Amb Espanya no hi ha res a fer”, eren expressions que resumien l'estat de la qüestió i de les respostes, més psicològiques que ideològiques. De vegades s'insinuava una certa amenaça secessionista, un rampell nacional, un cop de geni irreflexiu motivat per una fatiga reiterada davant la impossibilitat de superar una situació desfavorable: “Perquè no pot ser, perquè si no...!” Però la pluja fina i persistent de l'adversitat i l'ofec nacional, cultural, lingüístic, econòmic, educatiu, d'infraestructures, prestacions socials, la catalanofòbia, etcètera, han fet recórrer, finalment, el trajecte que va del cor al cap, i molts compatriotes han anat directament al cap, sense haver passat prèviament pel cor. Ara, però, tothom té arguments per creure que una Catalunya lliure d'Espanya fóra una Catalunya millor.
Una cosa semblant ocorre amb l'àmbit territorial de la nació catalana. És obvi que les realitats són distintes arreu del territori, però hi ha una actitud ben diferent quan es parla de nació cultural que quan es fa de nació política. L'aspiració de Països Catalans és, per a molts, això: una aspiració més sentimental que pròpiament racional, més emotiva que política, més del cor que del cap. Però resulta que a ningú no se li acudiria de dir que Raimon, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, V. Andrés Estellés, Al Tall, Obrint Pas, Ja T'ho Diré, Miquel Barceló, Andreu Alfaro o Antoni Miró són estrangers per a nosaltres i no són dels nostres, no pertanyen al nosaltres col·lectiu. O bé Eliseu Climent, Joan Fuster, Bernat Joan, Aina Moll, Isidor Marí, Pau Faner, Joan F. Mira, Ferran Torrent o el mateix Ramon Llull. Quan canten i escriuen bé, llavors són dels nostres i els exhibim a les fires culturals internacionals, rere el nom de Catalunya. Però a l'hora de ser lliures, no. Per què els posem en el mapa del temps, doncs, si a l'hora de la veritat no comptem amb ells? “Primer nosaltres i després ja en parlarem...”, sento dir. I qui som nosaltres, doncs? No hi ha un nosaltres sense ells. La Catalunya que va cap a la llibertat vol alliberar-se d'Espanya, no del País Valencià, les Balears, el Nord o la Franja. El Principat és l'avançada nacional d'uns territoris que comparteixen cultura i problemes i poden compartir solucions i futur. Caldran gestos que facin atractiva, amable i útil la pertinença a un estat nou, sense hegemonies territorials, ni monopolis de la catalanitat, ni uniformes polítics i culturals. Aquí també hem de passar del cor al cap.