Independència o interdependències

Tenia qua­tre ban­de­res, / tres les vaig per­dre en com­bat; / la ban­dera que fa qua­tre / l'he dei­xada en un calaix. / No la'n trauré fins que bufi / ben fort el vent de lle­vant / i s'endu­gui aquest mal aire / que ens toca de res­pi­rar”. Martí i Pol dixit. Cen­te­nars de milers de cata­lans van relli­gar dime­cres tota la costa cata­lana, de nord a sud. Amb parau­les del poeta podríem dir que aquests ciu­ta­dans “bufa­ven el vent de lle­vant” con­vençuts que podria escam­par aquest mal aire que ens toca de res­pi­rar.

Més enllà de les xifres, que sem­pre acos­tu­men a ser mani­pu­la­bles, ni el govern de l'Estat ni els par­tits d'aquí o d'allà que eren con­tra­ris a la Via Cata­lana poden res­tar indi­fe­rents al crit que va res­so­nar per la Diada a Cata­lu­nya. La mobi­lit­zació va ser impo­nent, impac­tant. S'equi­vo­quen els que n'han fet una lec­tura mini­ma­lista, sectària o pura­ment folklòrica. S'equi­voca també qui pre­ten­gui atri­buir als mani­fes­tats la repre­sen­ta­ti­vi­tat de tot el país. Cata­lu­nya és plu­ral també a l'hora de d'expres­sar o de silen­ciar el grau de consciència política naci­o­nal, però ningú pot rebai­xar la força explícita de la mobi­lit­zació con­tras­tant-la amb l'ano­me­nada majo­ria silen­ci­osa que va optar per mirar-s'ho des de casa. És cert que els orga­nit­za­dors no poden par­lar en nom de tots els cata­lans, però la vice­pre­si­denta Soraya Sáenz de San­ta­maría tam­poc no té cap dret a subro­gar-se la repre­sen­ta­ti­vi­tat de tots els que no hi van anar. Només pre­gun­tant es pot saber què volen o què rebut­gen els ciu­ta­dans.

Han pas­sat ja uns dies i el pòsit que ha dei­xat la Diada està cri­dat a fer­men­tar. És cert que avui no s'està més a prop de la inde­pendència que la set­mana pas­sada, però es pot dir també, pel que fa a la rei­vin­di­cació del dret a deci­dir, que avui no som ben bé on érem fa una set­mana. Al llarg de 400 quilòmetres inin­ter­rom­puts, file­res dobles o tri­ples de per­so­nes van posar la força del gest i el crit de lli­ber­tat a la vista del món. En democràcia això és un gest prou eloqüent que cap polític pot menys­prear o sen­zi­lla­ment igno­rar.

Més enllà de la fita última de la inde­pendència que molts dels mani­fes­tants rei­vin­di­ca­ven, no hi ha dubte que hi ha un altre con­sens més gene­ral, si més no per enge­gar el procés, que és obte­nir o forçar l'exer­cici d'una con­sulta democràtica per deci­dir democràtica­ment el futur de les rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya i que pot anar des de fixar el full de ruta cap a la Cata­lu­nya Estat fins a optar per defi­nir els graus d'inter­de­pendències que els cata­lans estem dis­po­sats a exi­gir o a accep­tar. Inter­de­pendències que inclou­rien sobi­ra­nies com­par­ti­des en el marc de la Unió Euro­pea. Tot dependrà de la pre­gunta que es plan­tegi a l'hora de la con­sulta. En el que hi ha una per­cepció comuna entre ciu­ta­da­nia i par­tits cata­lans és que en les dis­jun­ti­ves que es pro­po­sin no hi té cabuda con­ti­nuar amb l'statu quo actual. Qual­se­vol alter­na­tiva suposa un canvi a fons de les actu­als rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya. En democràcia, ni les lleis ni la Cons­ti­tució poden ser un mur infran­que­ja­ble per refer el model d'estat.

En aquest con­text, tant el pre­si­dent Rajoy com el pre­si­dent Mas hi tenen un pro­ta­go­nisme insubs­tituïble. Rajoy de moment calla amb aquell tarannà més antic que l'anar a peu de qui dia passa any empeny. El cert és que per des­en­ca­llar el con­tenciós Cata­lu­nya-Espa­nya es neces­sita una gran talla política, talla d'home d'estat i reco­nei­xe­ment de lide­ratge, atri­buts que no té l'inquilí actual de La Mon­cloa.

El pre­si­dent Mas, per la seva banda, cons­ci­ent que s'hi juga el seu futur polític, con­di­ci­o­nat com està per ERC, amb dis­crepàncies al si de la coa­lició i amb un govern man­cat de majo­ria, malda per no per­dre pro­ta­go­nisme i pro­posa plan­te­jar amb urgència data i pre­gunta o pre­gun­tes el 2014 tot esgo­tant la nego­ci­ació amb l'Estat per tro­bar vies legítimes per a la con­sulta i, final­ment, si això no acaba reei­xint, con­ver­tir les elec­ci­ons del 2016 en elec­ci­ons ple­bis­citàries. En aquest marc ERC es pot veure temp­tada a tren­car el pacte, pro­vo­car elec­ci­ons anti­ci­pa­des, capi­ta­lit­zar el pre­vi­si­ble fracàs de Mas i acon­se­guir l'hege­mo­nia par­la­mentària. Dei­xem que sigui el temps el qui escri­gui aquesta part de la història. Els ciu­ta­dans, men­tres­tant, farem pinya en la dis­sort i en la lluita. Amb parau­les d'Espriu: “Dava­llats al pou / esguar­dem enlaire / el meu poble i jo. / Ens alcem tots dos en encesa espera / el meu poble i jo.”