La desconfiança

El govern espanyol, com tots els governs del món, necessita bones notícies, i és per això que sovint aquesta ànsia es transforma en exageració del discurs. Els anteriors ens parlaven, sense cap argument de causa, de “brots verds” per fer-nos creure que la sortida de la crisi ja estava esperant-nos a la cantonada, i el temps, que és implacable amb les mentides, va ressituar la veritat ben aviat i encara avui la visió del camp econòmic és més erm que frondós. Però tots els polítics amb responsabilitats de govern tendeixen a forçar i a compassar el temps econòmic amb el polític quan s'apropen eleccions. L'anunci de la reforma fiscal, que segurament suposarà una rebaixa de l'IRPF per entrar en vigor just l'any de les eleccions, no és un fet casual, ni tan sols econòmicament lògic: és un fet netament polític. L'estira-i-arronsa del ministre d'Economia espanyol, Luis de Guindos, d'aquests dies en la reunió dels ministres d'Economia de la zona euro, curiosament a Lituània, negant-se a la pròrroga del rescat bancari espanyol que s'acaba el 2014 davant del parer de bona part dels seus col·legues, s'ha d'entendre més per interessos electorals que no pas econòmics. El canceller espanyol sap que el 2014 hi ha eleccions europees, una escomesa que es presenta molt difícil per al PP, i no és el mateix poder concórrer-hi com un país net de tuteles o com un país tècnicament intervingut i tutelat. Però l'Ecofin, que no entén de temps electorals i que no vol més ensurts, sap que encara ningú no pot assegurar un futur immediat sense més ensurts, i que si els mercats saben que Espanya disposa del suport de la UE en cas de turbulències, s'eviten temptacions especulatives.

Des del 2008 el sector financer espanyol ha rebut 76.300 milions d'euros d'ajuts públics per recapitalitzar les entitats que van entrar en fallida i 154.200 milions més en avals que ha fet l'Estat per l'activitat financera. És a dir, en total són 230.500 milions en números rodons i que suposa que hi hem compromès el 23% del PIB. Un diari econòmic comparava aquestes quantitats com l'equivalent al pagament de dos anys de les pensions i prestacions de la SS, o quatre anys el pressupost espanyol de la sanitat. I per ser precisos cal dir que el 90% d'aquestes ajudes han anat a les caixes, la gran majoria governades per quotes polítiques i sindicals. I remarco això perquè potser aquesta, i no altra, és la clau per la qual no es van tancar ordenadament les entitats en fallida, operació que segurament no ens hauria costat aquesta barbaritat.

En aquests procés Catalunya és qui hi ha perdut més, perquè de cop ens hem quedat sense el sector de les caixes catalanes, que era una gran riquesa econòmica i social, alguna de les quals més que centenària, i que gestionaven més de la meitat del negoci bancari català.

Aquesta destrucció, per a nosaltres, és un empobriment econòmic irreparable i molt més important que l'esfondrament del sector de la construcció.

És per això que la iniciativa del fiscal d'imputar més d'un centenar de gestors de caixes catalanes, és una mesura imprescindible per tal d'esbrinar, en cas que n'hi hagués, responsabilitats de tot tipus. Però també seria important que aquesta iniciativa s'ampliés a totes les caixes catalanes que han fet fallida o han estat absorbides, per no deixar espais d'impunitat a un espoli tan massiu de la riquesa catalana acumulada durant cent anys.

No podem oblidar que aquestes entitats, ara fallides, tenien o haurien d'haver tingut com a objectiu preferent el sosteniment i el finançament d'iniciatives socials i culturals.

Per tant, la irresponsabilitat d'uns pocs ha provocat, a més de l'empobriment econòmic, també l'empobriment social i cultural de Catalunya i ens ha deixat en una situació extremament difícil per gestionar el futur.

La malifeta és tan grossa i els responsables i les imbricacions de responsabilitat tan poderosos, que la desconfiança amb què s'arribarà al final, caigui qui caigui, és molt gran. Però no siguem negatius i, de moment, mirem de transformar la desconfiança en confiança.