El millor vi del món

Fa un cert temps, vaig dinar a Madrid amb uns joves exe­cu­tius d'una empresa pública. Els empre­sa­ris de la capi­tal de l'Estat han can­viat molt en els dar­rers qua­ranta anys. Ara, Madrid és una ciu­tat moderna, cen­tre d'un estat en crisi, però desen­vo­lu­pat, i els seus empre­sa­ris estan molt segurs d'ells matei­xos. Els com­panys de taula van afir­mar amb fer­mesa que el vi de la Ribera del Duero era el millor del món. Els vaig dir que segu­ra­ment era un dels millors del món, però que no exis­tia el millor vi del món, ni el millor préssec, ni la dona més bonica, ni la millor llen­gua, que era una qüestió rela­tiva i de gus­tos. Vaig afe­gir que Cata­lu­nya tenia bons vins, però mai gosa­ria con­si­de­rar-los els de més qua­li­tat. No els vaig convèncer. Per con­fir­mar el que m'asse­gu­ra­ven, em van posar com a exem­ple que una viti­cul­tora de la comarca del Duero venia el seu vi a un preu altíssim i només a qui li queia bé. Vaig con­tes­tar que els com­pra­dors eren uns xim­plets, si accep­ta­ven aques­tes con­di­ci­ons.

Ara m'ha sorprès tro­bar al diari Expansión (7 de setem­bre) una pàgina sen­cera dedi­cada a l'empre­sari de Ribera del Duero que fa el millor vi del món, segons mani­fes­ten ell i la peri­o­dista que li fa l'entre­vista. És un “cas­te­llano sobrio”, que podria haver estat un dels meus com­panys de taula i que va ser­vir el vi del casa­ment del príncep Felip amb Leti­zia Ortiz i el de la can­tant Rocío Jurado amb el torero José Ortega Cano. Són dos argu­ments de pes.

Hi ha una llarga tra­dició d'excel·lència a Madrid i a l'Espa­nya cas­te­llana, lluny de la moral de der­rota que els deixà el funest any del 1898 amb la pèrdua de les dar­re­res colònies de l'Imperi. Ningú no pot negar que la trans­for­mació ha estat extra­or­dinària en rela­ti­va­ment pocs anys. Vaig veure un ramat de cabres al vol­tant de la Cibe­les, davant del Banc d'Espa­nya, durant la dècada dels anys sei­xanta del pas­sat segle, quan a Bar­ce­lona feia vint anys que havien des­a­pa­re­gut del cen­tre de la ciu­tat –després de la guerra encara n'hi havia–. He asso­ciat, no sé per què, el ramat de cabres, la moder­nit­zació de Madrid, els exe­cu­tius del meu dinar i la crònica d'Expansión amb els 15.000 mani­fes­tants que hi havia el 7 de setem­bre pas­sat a la Puerta de Alcalá i que van rebre deso­lats la notícia que la can­di­da­tura de Madrid als Jocs Olímpics del 2020 havia estat eli­mi­nada en la pri­mera volta. Era com si els hagues­sin dit que, segons una colla de tas­ta­dors, el vi de la Ribera del Duero no era el millor del món. No crec que facin o hagin fet autocrítica, ja que és evi­dent, segons ells i els meus exe­cu­tius del dinar, que els que s'equi­vo­quen són els altres.

L'Estat espa­nyol té vins molt bons. Dei­xem-ho així. Però no deixa de ser sor­pre­nent que Cata­lu­nya sigui el pri­mer cli­ent dels vins de la Rioja, men­tre que els vins cata­lans que­den en un modest segon terme. Con­si­dero una nici­esa creure que el vi més car del món és el millor i que pagar segons quin preu també ho és. Sor­to­sa­ment, a Cata­lu­nya, a la Rioja i a la Ribera del Duero n'hi ha de ben bons i a preus rao­na­bles. Ara recordo que no en puc beure, per desgràcia.