Opinió

Llavors que germinen

Va ser, ho sap tothom,
un home incòmode, personalista, dotat d'una poderosa intel·ligència i d'unes condicions de lideratge indiscutibles

Aquests dies he pen­sat en Lluís M. Xiri­nacs. Hi penso més sovint que pot­ser altres per­so­nes, ja que el vaig conèixer i trac­tar quan jo era jove­net i ell feia de rec­tor a Santa Maria del Camí, molt a prop d'Igua­lada. En aquell temps, a la segona mei­tat de la dècada dels anys sei­xanta, aquell antic esco­lapi va posar les seves arrels entre nosal­tres, a l'Anoia. Vivia amb Vicenta Alco­ver i amb el fill d'aquesta dar­rera, Saixa, i junts feien fei­nes tèxtils, tre­ba­lla­ven l'hort, cri­a­ven conills i galli­nes i fins i tot van ini­ciar algu­nes pràcti­ques de coo­pe­ra­ti­visme amb page­sos de la zona: va ser el temps, que alguns igua­la­dins segu­ra­ment recor­den, en què venien ous i mag­da­le­nes... Ell feia clas­ses a l'Escola Mow­gli i diri­gia l'Escola de Teo­lo­gia d'Igua­lada, on va fer uns cur­sos bíblics memo­ra­bles. Va col·labo­rar al Full Dio­cesà, a Tele-Exprés i en altres mit­jans. Simultània­ment, va ini­ciar els seus con­tac­tes amb el món sin­di­cal, con­cre­ta­ment al barri de Sant Maure de Santa Mar­ga­rida de Mont­bui, on els nuclis obrers esta­ven bàsica­ment encapçalats per la gent de la Unió Sin­di­cal Obrera i, més mino­ritària­ment, del PSUC. Va ser lla­vors, també, que va ende­gar les rela­ci­ons huma­nes que el vin­cu­la­rien a diversa gent d'Igua­lada i comarca, entre la qual va vehi­cu­lar idees i pro­jec­tes lli­gats a l'àmbit de la religió, de la no-violència, del sin­di­ca­lisme, de la política, del coo­pe­ra­ti­visme, del vege­ta­ri­a­nisme, etc., etc.

Xiri­nacs va viure a la nos­tra comarca durant sis anys, pri­mer a la rec­to­ria de Santa Maria del Camí, dins el terme muni­ci­pal de Veci­ana, i després, a par­tir del juliol de 1971, a la Torre de Clara­munt. En aquesta època és quan va dur a terme les seves pri­me­res vagues de fam i va radi­ca­lit­zar les seves posi­ci­ons tant en l'àmbit estric­ta­ment religiós com en l'àmbit civil, enfront de les auto­ri­tats de l'Església catòlica mateixa i de la dic­ta­dura fran­quista. És a l'Anoia on va impul­sar i des­ple­gar alguns dels seus pro­jec­tes soci­als, on va renun­ciar a la residència en una casa rec­to­ral, on va posar-se a tre­ba­llar –més tard ho faria en una cone­guda ges­to­ria igua­la­dina–, on va escriure alguns dels seus pri­mers lli­bres i on va posar les bases de les seves acci­ons més espec­ta­cu­lars i ago­sa­ra­des que, poc temps després, li dona­rien una evi­dent noto­ri­e­tat en l'àmbit català i espa­nyol.

En aquells sis anys, i per a tota una gene­ració d'igua­la­dins, Xiri­nacs va ser un fer­ment activíssim de presa de consciència social i naci­o­nal. Pot­ser no va ser l'únic, però va ser molt impor­tant, i ges­tos tan cèlebres com l'ano­me­nat “dejuni de soli­da­ri­tat” que va empren­dre la nit de Nadal de l'any 1970 van mar­car molta gent: va durar vint-i-un dies i va fer-lo –convé recor­dar-ho– per dema­nar elec­ci­ons de veri­tat i l'auto­de­ter­mi­nació per als Països Cata­lans, així com per efec­tuar un gest d'adhesió al mani­fest apro­vat pels tres-cents intel·lec­tu­als, artis­tes i pro­fes­si­o­nals que s'havien tan­cat a Mont­ser­rat els dies 12, 13 i 14 del mateix desem­bre. El seu mani­fest repu­di­ava també el procés de Bur­gos i recla­mava l'apli­cació dels drets bàsics d'un sis­tema democràtic...

En fi, no és aquest el lloc i el moment de con­ti­nuar res­se­guint tota una tra­jectòria que, cer­ta­ment, va donar a Xiri­nacs molta noto­ri­e­tat en aquells anys i en els que van venir després. Va dur-la a terme amb radi­ca­li­tat i amb una coherència tota per­so­nal, va com­par­tir-la amb molta gent i va des­ple­gar-la enllaçant ple­na­ment amb l'acti­vi­tat pròpia­ment política, fins que va anar-se desen­ga­nyant de l'evo­lució que seguien les coses i va arri­bar a tit­llar direc­ta­ment de “traïdors” els diri­gents que van con­duir el país en el temps de la tran­sició. Sovint els seus ges­tos i les seves acti­tuds cau­sa­ven una nota­ble estra­nyesa i més d'un con­si­dera que la seva intran­sigència exer­cia a vega­des una pressió inac­cep­ta­ble damunt les consciències de la gent jove i no tan jove que el seguien. Va ser, ho sap tot­hom, un home incòmode, per­so­na­lista, dotat d'una pode­rosa intel·ligència i d'unes con­di­ci­ons de lide­ratge indis­cu­ti­bles.

Han pas­sat sis anys d'ençà que va deci­dir anar-se'n d'aquest món, pre­nent un camí sense retorn que s'adeia clara­ment a una con­cepció molt par­ti­cu­lar de la vida que va man­te­nir sem­pre, fins i tot en els anys en què va des­a­parèixer quasi per com­plet del pri­mer pla de l'actu­a­li­tat. La dinàmica política del país havia cami­nat, en aquest temps, per altres sen­de­res ben dife­rents de les seves. Fa sis anys, repe­teixo, només sis anys que se'n va anar, i sem­bla ben bé com si hagués trans­cor­re­gut un període de temps infi­ni­ta­ment més llarg. D'una banda, la nos­tra capa­ci­tat d'oblit i la nos­tra des­memòria són real­ment espec­ta­cu­lars; de l'altra, l'acce­le­ració del nos­tre temps històric ha estat sor­pre­nent i algu­nes eta­pes han estat cre­ma­des a una velo­ci­tat gai­rebé de ver­ti­gen. Fins arri­bar on som avui.

fa dies, cen­te­nars de milers de cata­lans ens vam mani­fes­tar d'una manera fes­tiva i pacífica al llarg de tot el nos­tre país per recla­mar un estat propi. Va ser, com ara fa un any, una eclosió mul­ti­tu­dinària, que va cri­dar l'atenció de molta gent arreu del món, fins i tot, i molt prin­ci­pal­ment, de milers d'espa­nyols que fan veure que miren cap a una altra banda. I, a la vista del feno­men, de la mul­ti­tud mobi­lit­zada, de l'ins­tru­ment uti­lit­zat en forma d'una cadena humana de més de 400 km, em va venir Lluís M. Xiri­nacs al pen­sa­ment. Crec de debò que ni tan sols ell, que tan sovint va ser acu­sat d'il·lumi­nat i visi­o­nari, no s'hau­ria pogut aca­bar de creure que això fos pos­si­ble, i que haguéssim recor­re­gut a un mètode de pro­pa­ganda i de com­bat que, en el fons de les coses, s'ave­nia tan bé a allò que ell havia pre­co­nit­zat tan­tes vega­des. I és que, de gra i de sem­bra­dura, se n'ha plan­tat molt, en la nos­tra història recent, i per part de molta gent, sense cap mena de dubte: i el mínim que podem cons­ta­tar és que algu­nes d'aques­tes lla­vors han ger­mi­nat d'una manera espo­ne­rosa, com va poder-se veure el dia Onze de Setem­bre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.