Llavors que germinen

Aquests dies he pensat en Lluís M. Xirinacs. Hi penso més sovint que potser altres persones, ja que el vaig conèixer i tractar quan jo era jovenet i ell feia de rector a Santa Maria del Camí, molt a prop d'Igualada. En aquell temps, a la segona meitat de la dècada dels anys seixanta, aquell antic escolapi va posar les seves arrels entre nosaltres, a l'Anoia. Vivia amb Vicenta Alcover i amb el fill d'aquesta darrera, Saixa, i junts feien feines tèxtils, treballaven l'hort, criaven conills i gallines i fins i tot van iniciar algunes pràctiques de cooperativisme amb pagesos de la zona: va ser el temps, que alguns igualadins segurament recorden, en què venien ous i magdalenes... Ell feia classes a l'Escola Mowgli i dirigia l'Escola de Teologia d'Igualada, on va fer uns cursos bíblics memorables. Va col·laborar al Full Diocesà, a Tele-Exprés i en altres mitjans. Simultàniament, va iniciar els seus contactes amb el món sindical, concretament al barri de Sant Maure de Santa Margarida de Montbui, on els nuclis obrers estaven bàsicament encapçalats per la gent de la Unió Sindical Obrera i, més minoritàriament, del PSUC. Va ser llavors, també, que va endegar les relacions humanes que el vincularien a diversa gent d'Igualada i comarca, entre la qual va vehicular idees i projectes lligats a l'àmbit de la religió, de la no-violència, del sindicalisme, de la política, del cooperativisme, del vegetarianisme, etc., etc.

Xirinacs va viure a la nostra comarca durant sis anys, primer a la rectoria de Santa Maria del Camí, dins el terme municipal de Veciana, i després, a partir del juliol de 1971, a la Torre de Claramunt. En aquesta època és quan va dur a terme les seves primeres vagues de fam i va radicalitzar les seves posicions tant en l'àmbit estrictament religiós com en l'àmbit civil, enfront de les autoritats de l'Església catòlica mateixa i de la dictadura franquista. És a l'Anoia on va impulsar i desplegar alguns dels seus projectes socials, on va renunciar a la residència en una casa rectoral, on va posar-se a treballar –més tard ho faria en una coneguda gestoria igualadina–, on va escriure alguns dels seus primers llibres i on va posar les bases de les seves accions més espectaculars i agosarades que, poc temps després, li donarien una evident notorietat en l'àmbit català i espanyol.

En aquells sis anys, i per a tota una generació d'igualadins, Xirinacs va ser un ferment activíssim de presa de consciència social i nacional. Potser no va ser l'únic, però va ser molt important, i gestos tan cèlebres com l'anomenat “dejuni de solidaritat” que va emprendre la nit de Nadal de l'any 1970 van marcar molta gent: va durar vint-i-un dies i va fer-lo –convé recordar-ho– per demanar eleccions de veritat i l'autodeterminació per als Països Catalans, així com per efectuar un gest d'adhesió al manifest aprovat pels tres-cents intel·lectuals, artistes i professionals que s'havien tancat a Montserrat els dies 12, 13 i 14 del mateix desembre. El seu manifest repudiava també el procés de Burgos i reclamava l'aplicació dels drets bàsics d'un sistema democràtic...

En fi, no és aquest el lloc i el moment de continuar resseguint tota una trajectòria que, certament, va donar a Xirinacs molta notorietat en aquells anys i en els que van venir després. Va dur-la a terme amb radicalitat i amb una coherència tota personal, va compartir-la amb molta gent i va desplegar-la enllaçant plenament amb l'activitat pròpiament política, fins que va anar-se desenganyant de l'evolució que seguien les coses i va arribar a titllar directament de “traïdors” els dirigents que van conduir el país en el temps de la transició. Sovint els seus gestos i les seves actituds causaven una notable estranyesa i més d'un considera que la seva intransigència exercia a vegades una pressió inacceptable damunt les consciències de la gent jove i no tan jove que el seguien. Va ser, ho sap tothom, un home incòmode, personalista, dotat d'una poderosa intel·ligència i d'unes condicions de lideratge indiscutibles.

Han passat sis anys d'ençà que va decidir anar-se'n d'aquest món, prenent un camí sense retorn que s'adeia clarament a una concepció molt particular de la vida que va mantenir sempre, fins i tot en els anys en què va desaparèixer quasi per complet del primer pla de l'actualitat. La dinàmica política del país havia caminat, en aquest temps, per altres senderes ben diferents de les seves. Fa sis anys, repeteixo, només sis anys que se'n va anar, i sembla ben bé com si hagués transcorregut un període de temps infinitament més llarg. D'una banda, la nostra capacitat d'oblit i la nostra desmemòria són realment espectaculars; de l'altra, l'acceleració del nostre temps històric ha estat sorprenent i algunes etapes han estat cremades a una velocitat gairebé de vertigen. Fins arribar on som avui.

fa dies, centenars de milers de catalans ens vam manifestar d'una manera festiva i pacífica al llarg de tot el nostre país per reclamar un estat propi. Va ser, com ara fa un any, una eclosió multitudinària, que va cridar l'atenció de molta gent arreu del món, fins i tot, i molt principalment, de milers d'espanyols que fan veure que miren cap a una altra banda. I, a la vista del fenomen, de la multitud mobilitzada, de l'instrument utilitzat en forma d'una cadena humana de més de 400 km, em va venir Lluís M. Xirinacs al pensament. Crec de debò que ni tan sols ell, que tan sovint va ser acusat d'il·luminat i visionari, no s'hauria pogut acabar de creure que això fos possible, i que haguéssim recorregut a un mètode de propaganda i de combat que, en el fons de les coses, s'avenia tan bé a allò que ell havia preconitzat tantes vegades. I és que, de gra i de sembradura, se n'ha plantat molt, en la nostra història recent, i per part de molta gent, sense cap mena de dubte: i el mínim que podem constatar és que algunes d'aquestes llavors han germinat d'una manera esponerosa, com va poder-se veure el dia Onze de Setembre.