Els rics són unitaristes
La Via Catalana, el dret a decidir, l'impuls i l'acció de milions de persones a Catalunya per la lluita vers ser un nou estat d'Europa és un moviment ampli, popular, transversal i interclassista. És l'expressió més genuïna d'un poble que es manifesta, que mobilitza molta més gent que no ho va fer el president Obama als EUA en el 50 aniversari de la frase de Martin Luther King “I have a dream”, en defensa de la igualtat de drets civils i lluita política per la victòria contra el racisme. L'anàlisi del fet està farcida d'ironia. No podríem explicar l'ahir sense fer un somriure, sempre ha estat així, però. El temps estova les actituds ridícules del ser humà, però de tant en tant cal recordar el que profetes del futur van dir i el que després ha succeït.
Anem pels autoanomenats pensadors marxistes antifranquistes. No em refereixo a la gent honesta i de bona fe que amb el PSUC i altres opcions comunistes se la van jugar de debò a canvi de res, per ser fidels al seu pensament; faig esment a fills de franquistes notoris o oportunistes, fins i tot amb passat bèl·lic, no diguem noms, els faríem el joc. Fa temps que viuen de la ploma, un modus vivendi que els ha fet herois a les Espanyes ràncies que tant deien menysprear, i ara, a l'hora de la veritat a Catalunya són pregoners dels sectors més extrems de la dreta extrema. El seu unitarisme anticatalà es basa en la Constitució, la que té funesta ombra militar. No poden defensar la idea excusa del nacionalisme burgès, Stalin fa dies que reposa i a Catalunya és difícil creure que el moviment pel dret a decidir es cuini al Círculo de Economía o el Foment del Treball Nacional quan aquests ni tan sols han volgut assistir a una primera reunió. Els ha fet llufa el seu esquema intransigent per la manifestació d'un milió sis-centes mil persones, més les dels actes arreu del país per l'11 de setembre, més marxes de torxes, festes i un gavadal d'actes. I un afegitó que els hi és una pedra més a la sabata, els grans financers del país, els que beuen a galet de Madrid, fan de majordoms monàrquics i algun altre empresari bocamoll són els unitaristes més exaltats. A tots ells els ha fet emmudir la gernació de gent que mostra que el camí de Catalunya és irreversible. Un estat propi dins la UE.
Els molt rics a Catalunya són unitaristes. Els sectors productius de la petita i mitjana empresa, els emprenedors, els professionals i el pinyol de tot, la gent treballadora de la ciutat i del camp està per la independència. La raó és fàcil, per justícia, llibertat, democràcia i per no ser una llimona a esprémer pels poders de Madrid que no paren i no acaben de malgastar, de viure en luxe i luxúria, de malmetre i espoliar-nos. Als que més als treballadors. Als qui viuen i vivim d'un sou. Em fa pena veure com volen manipular amb la por la decisió de la gent. Ho puc entendre del nacionalisme espanyol que quan s'ha manifestat sense límits ho ha fet a sang i foc. No ho entenc del PSC. Ell hauria de estar al centre del debat nacional, quan el poble, és al carrer, qui defensa el concepte de socialisme democràtic, més o menys clarament expressat pels partits d'esquerra, Esquerra, ICV o CUP, hi ha de ser.
És de suïcides posar-se al costat dels no demòcrates. Però més greu és entossudir-se en un error manifest. Les masses, la gent, el poble és al carrer, l'avantguarda de la societat tan desitjada d'anys i panys omple quilòmetres de carretera en una acció mai vista. No vull creure que només han pensat en si mateixos i mai, de debò, han pensat en la gent. Aquesta ceguesa política del PSC no té explicació lògica. Els rics són unitaristes, el PSC no pot posar-se al costat de la dreta extrema i dels potentats.
