Un panorama desolador

Si parem atenció al teló de fons de la present conjuntura, podrem apreciar una sèrie de fets o tendències que resulten ben reveladors de la situació present. En l'àmbit financer, per exemple, el Banc Sabadell, que s'havia posat a la cua dels que necessiten una recapitalització i saben que han d'esperar tanda a fi de no fer-se nosa els uns al altres, ja ha obtingut 1.400 milions d'euros per tapar el forat dels crèdits non performing, és a dir, no recuperables sense deixar el forat corresponent en el balanç. De fet, ja feia un cert temps que necessitava una benzinera per fer el ple. I sembla que dos grans inversors d'Amèrica Llatina es quedaran un paquet considerable dels primers 650 milions i que els principals accionistes actuals es quedaran la major part dels 700 milions següents. En realitat l'operació és una reminiscència de la que va tenir lloc al febrer del 2012 per valor de 1.000 milions i semblant a les que imposen els problemes de tota la banca espanyola que són els relacionats amb la qualitat dels actius. Segons l'FMI la banca espanyola necessita 51.000 milions per complir les exigències de la norma de Basilea III. Segons la premsa de color salmó, els accionistes haurien de preocupar-se més de les esquerdes de la paret i no tant de l'empaperat.

En un altre ordre de coses, als EUA torna a ser actualitat el sermó de la muntanya amb la descripció de l'home estúpid que construeix la seva casa amb uns fonaments de sorra. Que és el que alguns americans volen fer, just després de sortir de la Gran Depressió, sense adonar-se de la feblesa i fragilitat de la recuperació econòmica i prenent mesures d'estímul al consum, a les importacions i a l'habitatge que podrien significar el primer pas en el camí cap a la nova crisi. Si això és un perill que preocupa els nord-americans, amb molt més motiu hauria de desqualificar tot el ridícul missatge que Espanya ja ha invertit la tendència i es prepara per a un rellançament quan, en realitat, s'acaben de publicar dades que indiquen el persistent increment del deute espanyol que ja s'acosta al bilió (trillion) d'euros sense cap perspectiva de poder redreçar un desequilibri estructural d'aquestes proporcions. És clar que, en aquesta cleptocràcia, tots els sacrificis, les retallades i la sistemàtica erosió del poder adquisitiu i de les pensions de jubilació toquen a les classes modestes, i augmenten les desigualtats mentre alguns s'enriqueixen de manera indecent i obscena en lloc d'assumir responsabilitats per haver arruïnat bancs i caixes. Per exemple, Rodrigo Rato, que treu Bankia a borsa i fuig del naufragi amb retribucions colossals. A Catalunya Caixa, amb uns danys i perjudicis molt inferiors, almenys Narcís Serra i Adolf Todó han estat portats a declarar davant del jutge. En canvi, Rato, que ja havia cobrat de La Caixa, la Banca Lazard i tants altres benefactors, ara ha incrementat la seva nòmina al Santander i a Telefónica, sempre tan amatent a les indicacions del seu primer accionista institucional, La Caixa, i individual (Fainé). Mentrestant, dos grups d'inversors pugnen per quedar-se el control de la gegantina Pescanova. Són candidats a ocupar-se de la renegociació dels 3.600 milions d'euros de deute amb els qui els havien concedit crèdits. Els dos grups candidats són l'encapçalat per Damm (cerveses - Barcelona) i el Cartesian Capital dels EUA. Els primers proposen Miguel Urgoiti (conseller d'Inditex - Zara) de president. Però la Cartesian els acusa tots d'haver estat membres del consell quan es van perpetrar els presumptes fraus comptables de Pescanova. Els assessors respectius són Deloitte i KPMG i el ball comença.

Potser caldria recordar ara que aquell número 2 de la Marca Espanya (Gafo de nom o potser de vocativa premonició), a part d'insultar Catalunya, va publicar a àmbit internacional un anunci que presentava Pescanova com a empresa model i líder mundial de la seva especialitat. I pel que fa al fiasco olímpic i al ridícul tan irreparable de l'alcaldessa de Madrid i esposa de J.M. Aznar, que també va exhibir la seva ignorància en tots els idiomes (tot i que diu el seu marit que n'hi ha un que va dir que el parla a la intimitat). Al Japó les coses s'han enfocat amb unes proporcions més modestes que les dels Jocs de Tòquio del 1964 (tren bala, aeroport nou amb monorail i autopistes). De fet, el més destacat serà un estadi de Saha Hadid (arquitecta britanicoiraniana) amb 80.000 seients i una teulada retràctil que costarà 1.300 milions de dòlars. Al 1964 es va fer una inversió del 3,6% del PIB i ara serà inferior a l'1%. És a dir, unes millores als aeroports de Narita i Haneda i algun trajecte de tren Magler de levitació i prou. I gràcies! En el nostre entorn més proper, les eleccions d'Alemanya avui poden comportar alguna inestabilitat de coalició si es confirma la caiguda que els liberals han experimentat a Baviera. I a la Borsa hi repercuteix el preu de l'or, que ja és inferior als costos d'extracció i afecta la número 1 de les mines d'or, és a dir, la Barrick, on Aznar és el distingit empleat que s'ocupa de les influències a l'Amèrica Llatina.

A àmbit interior, Repsol ha explorat les possibilitats de vendre els 4.400 milions d'euros en què es valora la seva participació a Gas Natural, que és del 30%. El moviment seria coherent amb la venda del departament de gas liquat de la Shell i la que Bankia ha hagut de fer de IAG (amb British Airways cada vegada més dominadora d'Iberia i ara de Vueling). Per cert, es comenta que Piqué podria fitxar de conseller delegat d'OHL, el grup de Villar Mir, l'empresari visiblement més proper al rei. Els moviments, però, estan condicionats, perquè Caixa Bank és el primer accionista de Repsol. En tot cas, ja s'observen moviments dels potencials interessats EDF (Electricité de France) i la companyia del Gas de França. Ja ho va dir el ministre Borrell que no es permetria mai que l'aigua del Roine i el gas passessin sota control d'una potència estrangera. És, doncs, enmig de tot això que hem de suportar els insults i les ofenses del president del Tribunal Constitucional que, a Iecla, en una conferència, ens va acusar, als catalans, de ser onanistes, quan, en realitat, és a l'Extremadura subsidiada del seu amic Monago on, amb el nostre espoli fiscal, es donen classes gratuïtes de masturbació. Paciència, doncs, que ara començaran a disparar, com deia De Gaulle, per tots els azimuts. I, en efecte, han començat pel poder judicial, que és com enviar fumadors als polvorins. O deixar-los passar el ribot a l'Estatut i a l'autonomia sempre amb l'inestimable ajut d'Alfonso Guerra. I que Déu ens agafi confessats.