El poder i els nens

Hi ha periodistes que no compartim aquella frase que estableix que la premsa és el quart poder. El periodisme no ha de ser un poder, en tot cas ha de ser un contrapoder dels altres tres. Els que vivim de la informació hem de ser crítics, fins i tot incòmodes, però no necessàriament poderosos. Els periodistes poderosos sempre resulten inquietants. Com aquests que han decidit que la millor manera de criticar l'aparició de menors amb estelades a TV3 és posar-los a l'aparador de les seves portades, naturalment sense demanar abans permís als seus progenitors. Exhibir a la televisió les opinions polítiques de gent que encara no té edat per votar no és gaire encertat, d'acord, però aquests dies s'han recordat tants altres exemples emesos en televisions espanyoles que les queixes es desinflen totes soles. Moltes vegades hem vist menors glorificant desfilades militars –és a dir, exhibicions d'armes de destrucció–, i també n'hem vist participant a les manifestacions contra un enemic tan perillós com el terrorisme etarra, sense que mai s'hagi sentit rondinar cap de les veus que ara s'indignen amb TV3. Posats a preocupar-nos pels drets dels menors, a més, hi ha d'altres causes més necessàries. Per exemple, l'esfereïdora dada que indica que un de cada quatre alumnes és víctima d'algun tipus d'assetjament a les escoles de l'Estat espanyol. És en aquesta mena de problemes a on la sensibilitat espanyola hauria de posar les banyes, no pas en la mania persecutòria d'un sistema educatiu que proporciona a la mainada la capacitat de dominar dos idiomes o en l'equivocació d'una televisió que, d'altra banda, no ha traumatitzat pas cap nen.