Opinió

Filtres mediàtics

Fugim de llegir només
el que ens agrada sentir

“Si hagués de triar entre un govern sense periòdics o periòdics sense un govern, no dub­ta­ria ni un ins­tant a deci­dir-me per la segona opció” (Jef­fer­son, 1787). Vostè i jo som xafar­ders, i ho som per natu­ra­lesa. No ho són només algu­nes ado­les­cents o cer­tes per­so­nes grans que s'avor­rei­xen i sovint, sem­pre que poden, miren per la fines­tra o a les pan­ta­lles de tele­visió per tafa­ne­jar, d'alguna manera, en la vida d'altres. L'ésser humà és social i comu­ni­ca­tiu: neces­sita rebre inputs per a poder desen­vo­lu­par aques­tes poten­ci­a­li­tats que duem com preins­tal·lades de fàbrica. Ens cal rebre notícies: per a judi­car, per a ena­mo­rar-nos, per a fer mal, per a gua­nyar diners nego­ci­ant... També ho fan els infants, que així cal­cu­len com acon­se­guir un premi, una manyaga o que els grans no els renyin.

Fins ara els sem­blarà que dic obvi­e­tats: els dono la raó. Ara bé, rebem les infor­ma­ci­ons que ens interes­sen i, les altres, ni les ensu­mem: ¿hi ha poca objec­ti­vi­tat? L'interès blo­queja l'ober­tura men­tal que seria pròpia d'éssers humans inno­cents. ¿Estem podrits des d'un punt de vista infor­ma­tiu? (Haber­mas, 1968).

Tres fets: a) sem­pre ha exis­tit l'opinió pública (“estat de consciència col·lec­tiu al qual arriba una comu­ni­tat davant un fet o un estímul deter­mi­nats”, DIEC), però recent­ment no està només medi­a­tit­zada pels media cone­guts sinó que fun­ci­ona, d'una banda, en xarxa i, d'una altra, ens l'auto­e­la­bo­rem (Cas­tells, The Rise of the Network Soci­ety, 2000); b) de la mateixa manera que ens calen edu­ca­dors, met­ges i engi­nyers, page­sos i pas­tors espi­ri­tu­als, neces­si­tem peri­o­dis­tes i opi­na­dors. No són pres­cin­di­bles perquè no podem pas arri­bar arreu i, en el món glo­bal, qui no s'informa és un pobrissó; i, final­ment, c) la nos­tra lli­ber­tat no és abso­luta, per molt que Sar­tre ho pre­diqués: estem con­di­ci­o­nats pel nom, per ser benes­tants o pobres, haver tin­gut uns pares fran­quis­tes o repu­bli­cans, etc. Ens cons­truïm una cos­mo­visió en funció de la xarxa on ens bellu­guem, els mis­sat­ges als quals estem subs­crits i també les impli­ca­ci­ons i com­pro­mi­sos que ens lli­guen. Tot i així, som lliu­res: tenim més lli­ber­tat política i auto­no­mia moral que la d'avant­pas­sats sot­me­sos al senyor feu­dal, a l'eclesiàstic o a l'il·lus­trat de torn. ¿És exac­ta­ment així?

L'opinió pública no sor­geix de manera sim­ple i anònima. Vostè em lle­geix en aquest diari: això diu molt de vostè! Tots fil­trem la infor­mació que ens amara, per a pro­te­gir-nos de la con­ta­mi­nació o la inso­lació, com faríem en un ambi­ent nuclear o al pic de l'estiu. On rau el pro­blema?

Qui només accepta el que vol sen­tir esdevé esclau de la pròpia opa­ci­tat men­tal: mai podrà abraçar unes con­vic­ci­ons gene­ro­ses, ni entendrà cer­tes llui­tes soci­als ni gau­dirà del “ho sento: estava fana­tit­zat, ara ho entenc”. Serà un obce­cat. Força cone­guts sovint em diuen: “Però..., tu ets dife­rent!” Ja m'ho sé: expres­sen que, en trac­tar-me, no coin­ci­deixo amb la imatge este­re­o­ti­pada per les meves con­vic­ci­ons, la meva pro­fessió, el que escric aquí... Massa gent vegeta dins una “bom­bo­lla mediàtica” on sobre­viure, feta d'un diari, una tele­visió... Força ciu­ta­dans només dis­tin­gi­ren per­so­nes “dolentíssi­mes” entre els qui ens vam arren­gle­rar per 400 quilòmetres l'11-S. Duien unes ulle­res de fusta, que els donen apa­rent segu­re­tat. Ep! Jo no sóc dife­rent: pot­ser tam­poc els conec prou a ells, però vull obrir la ment, dia­lo­gar, ben lluny de fana­tis­mes fei­xis­tes. Corro un risc: que em cla­vin bolets físics o calúmnies morals. Ho assu­meixo.

Si cada dia rebéssim arti­cles plens de fel, ens que­da­ria un regust fas­tigós a la boca. Lli­ber­tat d'expressió i d'opinió, for­mar-se un cri­teri propi, con­tras­tar les infor­ma­ci­ons i anar a les fonts, viat­jar i conèixer gent d'altres cul­tu­res. Lluny de l'obce­cació auto­ritària, també en infor­mació, que enve­rina sovint les ments: fugim de lle­gir només el que ens agrada sen­tir, defu­gim la “matriu de medis” (Mey­ro­vitz, 1985), un lli­gam sub­jec­tiu que governa la nos­tra opinió: mirem, pen­sem, rao­nem!

Ai!, si m'escol­tes­sin alguns que, malau­ra­da­ment, deuen tenir fil­trat aquest apa­ra­dor!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.