DNI de Farners

La ciutadana en qüestió es diu M. Costa. Va néixer i viu a Santa Coloma, però els seus pares són de Valencia de Alcántara (Extremadura). Estudia dret a Girona. I el ciutadà en qüestió ja em perdonaran però no sé com es diu. Treballa de policia a la comissaria de Valencia de Alcántara. Quan la família Costa arriba al pueblo de vacances, se saluden perquè es coneixen de joves. Aquest estiu la noia aprofita per renovar-se el DNI i, mira, li toca l'amic de la família. La pregunta salta d'entrada: “¿Bueno, pero el carnet cómo me lo va a hacer?” “¿Qué quieres decir?” “Es que lo quiero también en catalán.” “¿Quééé?” “Sí, en catalán.” “Niña, ¿tú dónde vives?” “En Cataluña...” “Pero Cataluña es España...” “Mire, no quiero discutir. ¿Me lo hace en catalán o no?” “Pues no, además, digo yo que Costa será Costa en catalán, en castellano y en chino...” “Sí, pero es que yo lo quiero todo bilingüe, lo ya impreso y lo que usted escriba...” “¡Pero tú…!” “Oiga, ¿me lo hace en catalán o no?” “Que no...” “Pues ya me lo renovaré cuando llegue a Girona. Ala, gracias y adiós...” “¡Pero, niña, que llevas una hora de cola!” “Atienda, atienda al siguiente...” A la ciutadana en qüestió no se li coneix cap militància ni lluita política. Prou en té barallant-se amb el dret administratiu i el processal. Tampoc no manifesta cap rebuig al lloc d'origen de la família, ben al contrari: li agrada anar al pueblo a descansar. Passa simplement que la ciutadana és catalana, se sent catalana i exerceix amb tota naturalitat els seus drets lingüístics. Sense una paraula de més ni una de menys. Amb correcció i maduresa. És aquesta manera de ser i de fer que treu de polleguera els castellans sense cap motiu. Tan fàcil que seria que entenguessin que estimar una llengua no vol pas dir odiar-ne una altra. Que quan una llengua mor no hi perden només els seus parlants, sinó tota la humanitat. Que el castellà està fora de perill a Espanya, a les Amèriques... i a Catalunya. Que és el català el que necessita un tracte especial perquè la riuada de la globalització pot acabar enduent-se'l amb moltes altres llengües. Però aquí tenim un cordial i bonhomiós policia extremeny (n'hi ha d'altres que no són tan bonhomiosos, oi?) fent-se'n creus de la desimboltura d'una noia que no es talla ni un pèl davant del seu uniforme... nacional.