T'ho hauries passat tan bé!
Encara et recordo la primera vegada que et vaig veure, cabell blanc, ulleres i aquell abric blavós que portaves durant tot l'hivern. Jo era un marrec a punt de llicenciar-me, amb ganes de conèixer món i amb un cert gust per l'enrevessada política d'aquest país. Ens va presentar l'Eugeni Giral –el meu mestre, que li he dit sempre–, i ja en aquell moment et va definir com una de les persones que més bé coneixien les entranyes d'un espai, el Centre Documental de la Comunicació (Cedoc-UAB), que conserva el llegat polític català, des del final de la Guerra Civil fins a l'actualitat. De fet, eres el guardià de tot aquell coneixement, a qui havíem de trobar si necessitàvem qualsevol llibre de literatura gris per acabar algun treball o, després, fer alguna recerca durant el nostre doctorat. Al final vam acabar treballant quatre anys junts, Toni. Qui m'havia de dir que la persona que es va oferir per anar-me a buscar les últimes notes de la carrera –l'àvia se m'estava morint a l'hospital– acabaria essent el meu company de fatigues durant el meu pas, com a investigador en formació, pel centre de documentació política. Haig de reconèixer que em podies arribar a posar nerviós: meticulós de mena, volies controlar l'estat de tots els fullets, cartells i llibres que hi havia al teu voltant. Mils i mils. De fet, fins i tot et creixien les piles de papers al costat de l'ordinador que esperaven una revisió acurada abans de ser “entaforats” –en deia l'Eugeni– a les carpetes del Cedoc.
Has marxat quan més bé ens ho hauríem passat. Recordes les campanyes electorals que vam seguir?, sigui a través de la premsa o anant a buscar papers a les seus dels partits... De fet, quantes en vas seguir tu, a la teva joventut, des de cal PSC mentre feies anàlisis de les informacions publicades? Toni, te'n vas quan el país bull d'activitat política –de fet, feies l'últim sospir mentre el president Mas es reafirmava en el seu camí cap al dret a decidir durant el debat de política general–. Però, haig de confessar que, al final, se't veia desencantat. De fet, crec que formaves part d'aquest grup de gent desencisada amb els partits polítics, i sobretot amb les bandes d'aparelladors que menen el destí de les organitzacions. Eres crític, amb tots! No vaig saber mai a qui votaves, però el teu nivell de reflexió em va ajudar a formar-me com a investigador, analista i, també, com a periodista. Perquè, malgrat que al final fèiem feina de formigueta analitzant, classificant i exhibint l'efímera propaganda electoral –recordes la fantàstica exposició de cartells europeus al Palau Robert?–, mai podíem evitar escrutar la realitat amb ulls de periodista, d'informador.
Toni Estupiñà. Eres el meu crític; al primer a qui vaig deixar llegir els meus articles a la premsa i al primer a qui vaig informar que, segurament, podria fer anàlisi política en alguns mitjans escrits, després d'anys de cultivar la crònica d'ambient de tipus social a la premsa de proximitat. Amb l'Eugeni i tu crec que hem format un trio de personalitats ben peculiar: ni ens assemblàvem, ni compartíem aficions. Sí, segurament tres: la tertúlia d'havent dinat, el Barça i la passió per la política, descarnada i maquiavèl·lica política, que nosaltres volíem ennoblir, possiblement, a través d'una visió utòpica de la realitat. Els diaris escriuran obituaris dels grans líders, d'aquells qui han estat durant anys a les portades i als faristols del Parlament. Però, no m'agradaria que la comunitat universitària oblidés algú que, des de l'anonimat i la vida contemplativa dins d'un centre de documentació, també ha participat d'un ecosistema en ple trasbals. Ara, Toni, t'ho hauries passat més bé que mai. Et trobarem a faltar.
