El potencial de la il·lusió

El debat de política general que conclòs abans-d'ahir ha evidenciat que anem ràpidament cap a l'època de la claredat, un terreny que per a molts polítics és nou i fins i tot incòmode. Però aquesta nova societat que té tantes oportunitats per informar-se, i fins per fer-se escoltar, obliga els polítics a pronunciar-se i a prendre-hi part. Els eslògans polítics, els titulars de premsa i els relats creats sense base, ràpidament són posats en evidència.

Durant molt de temps, els unionistes han repetit fins a l'extenuació que el govern català només tenia una prioritat, la independència, i que s'oblidava del què “realment” importava, que era la sortida de la crisi. I resulta que en el discurs que va fer el president Mas en el debat, en només una petita part va parlar del procés català, i la resta va ser protagonista la política econòmica i la del dia a dia. Fins i tot ens va sorprendre, pel fet de ser molt excepcional en un polític, que contraposés a les deu coses que funcionen, deu que no ho fan o empitjoren. I què va passar? Doncs que els unionistes, en les seves rèpliques, van ocupar pràcticament la totalitat del seu discurs en el debat sobiranista, evidenciant clarament que aquell reclam que feien al govern que es dediqués més a “allò que interessa als ciutadans” a ells els interessa ben poc.

També en el debat hi va haver un convidat inesperat, i que reflecteix una claríssima manca d'estratègia política i, fins i tot, de supèrbia política. Em refereixo a la intromissió que va fer Josep A. Duran i Lleida amb el seu article a La Vanguardia, proposant una “tercera via” i una consulta amb més d'una pregunta. Duran també s'ha hagut de definir i ho ha fet a destemps, però ja se sap que una vegada la fletxa surt de l'arc és impossible recuperar-la, i un fet nou, i segurament inesperat pel mateix Duran és que per primer cop, des de CDC, se l'ha contestat amb contundència, un fet que l'ha descol·locat. No hi estava acostumat.

Mentre tot això passava a Catalunya, a Madrid la fonamentalista espanyola Rosa Díaz introduïa una esmena a la llei de Wert per fer-la encara més unionista i uniformadora, evidenciant clarament les dificultats que tenen aquests que reclamen una tercera via per fer-nos-la creïble.

Desenganyem-nos, Madrid no canvia ni canviarà i hem de ser conscients que no canviarà perquè, si volgués, que en dubto, no podria. L'Espanya actual, sense Catalunya, no és viable econòmicament, i això ho saben ells. Espanya sense el País Basc, però amb Catalunya, és viable. És per això que els que clamen més contra la independència de Catalunya són les regions que reben més subvencions. Però els diré més, Espanya sense Catalunya fins i tot tindria dificultats per estar a la zona euro, llevat que fos intervinguda. Catalunya sense Espanya podria tenir dificultats inicials, però no tindria cap problema irresoluble. I aquesta asimetria que ells amaguen, perquè el seu discurs és dir-nos només les penúries d'una Catalunya independent, mai d'una Espanya sense Catalunya, els fa actuar amb tot el seu potencial, com va dir el ministre Margallo.

A més de la conjuntura econòmica i de la força del nostre estoc industrial, en aquest moments tenim un fet importantíssim que, si no el malmenem, ens pot ser d'una gran ajuda per la represa: el potencial de la il·lusió. Som un país molt massacrat per la crisi i maltractat per un endèmic drenatge fiscal que ens ha portat a una situació de fallida pràctica, però tenim il·lusió i confiem en el nostre futur perquè confiem en les nostres possibilitats.

També en el deure de la crisi hi hem de posar actuacions nostres que han estat impresentables i que ens ha provocat una gran pèrdua, com la fallida de les caixes catalanes, però fins i tot amb aquesta mena de fil·loxera tenim el potencial de la il·lusió. El país és viu, i obstinadament tossut. Ens en sortirem.