Les terceres vies

Aviat farà quaranta anys d'aquell cicle memorable celebrat al Col·legi d'Advocats de Barcelona entre abril i maig de 1975, i que la tardor d'aquell any l'editorial Nova Terra va convertir en el llibre Les terceres vies a Europa, amb els textos d'Anton Cañellas, Josep Solé Barberà, Josep Pallach, Joan Reventós, Ramon Trias Fargas i Jordi Pujol. Aleshores Catalunya encarava, amb Franco viu encara, el seu futur amb força, amb unitat i amb accents diversos. D'aquells actors, només un, Jordi Pujol, sobreviu. Tots van escriure el camí de la transició. Una transició que ara alguns intenten minimitzar quan, venint d'on veníem, va donar resultats plausibles i en alguns aspectes brillants en el camp de l'autogovern i del municipalisme.

En el context de l'actual debat sobiranista, Arnaldo Otegi ha afirmat que Catalunya està donant un exemple contra la transició. Fills polítics d'aquella transició faríem bé de ponderar-ne els valors, de denunciar-ne les mancances i d'encarar amb fermesa la destrucció, la regressió, la liquidació que alguns pretenen en benefici d'un unionisme recalcitrant. És veritat que la transició ha tocat sostre, que s'ha desvirtuat, que tenia contradiccions i que va tancar en fals la qüestió nacional. Però també és cert que va permetre una ràpida consolidació de les llibertats, individuals i col·lectives, una transformació galopant cap a l'estat del benestar i una modernització del teixit urbà de Catalunya adormit durant el franquisme.

Però ara no toca mirar enrere. Ara ens correspon imaginar una segona transició, accelerar la pulsió de canvi que la societat espera i reclama. Aquelles terceres vies són el testimoni d'una època i la certificació d'un gran canvi. La qüestió es planteja en uns termes nous. Un cop dinamitada la transició i els seus resultats escapçant la via estatutària, alterada la convivència, concretades les agressions en tots els camps, cap on anem? Convé constatar d'entrada que la demolició de la transició, conquerida amb esforç i construïda amb enginy, continua inexorable. El vell aliat i soci de Convergència i Unió, el Partit Popular, ha emprès un setge en tota regla amb l'únic objectiu de materialitzar una asfíxia sistemàtica. Setge cultural, lingüístic, econòmic (expressat a la perfecció en el projecte de pressupost per al 2014), i polític, conculcant l'Estatut vigent i denigrant el principi de la lleialtat institucional que només es reclama en una sola direcció, lluny de la bilateralitat desitjable. Arribats a aquest punt podem certificar que la política i el seny han abandonat els despatxos i han sortit al carrer. Ha passat el temps de la negociació de despatx, del càlcul tàctic, de les giragonses hàbils. És tard per a les maniobres.

De moment es dibuixen tres camins possibles. Sucumbir al setge, assajar el camí del mig i escoltar la veu del poble. Des del meu punt de vista no hi ha ningú, o molt pocs, a Catalunya, que optin pel masoquisme passiu de sucumbir al setge. Tot queda, doncs, entre el camí del mig o escoltar la veu del poble. El camí del mig no existia fa mig any. Ningú no hi apostava de forma oberta o potser només des de la indefinició. Ara, algunes veus han començat a despertar, conscients que la simple passivitat té resultats imprevisibles. Hem llegit veus reformistes, hem escoltat i llegit Felipe González, J.L. Rodríguez Zapatero, Ramón Jáuregui. Al seu costat, algunes declaracions de socialistes intransigents i intolerants queden reduïdes a un paper irrisori. Hem llegit també Duran i Lleida i les reaccions que ha suscitat en un article d'impacte. Hem vist reviscolar els partidaris, a Catalunya mateix, de la tercera via. El problema, però, és que avui a Espanya tenen la majoria els partidaris de la rendició fins a les últimes conseqüències. El problema afegit és que quan hi van haver altres majories més flexibles, la por als intransigents els va situar en el bloqueig institucional i constitucional. La sentència del TC de l'any 2010 és, en un cert sentit, la mare de totes les guerres, si se'm permet l'expressió des d'un vessant totalment pacifista. En definitiva, avui la tercera via es formula des de la bona fe, però com una formulació en el buit. La tercera via cau pel precipici sense aturador. I seria desitjable que existís de forma fiable i creïble. Però ara per ara no es beslluma res.

Lluny de donar mostres d'intel·ligència emocional, de gradualisme sensible, de possibilisme realista, les elits espanyoles tanquen el cercle, pressionen un grau més i consumen la política de l'extinció. Practiquen insensatament el “muerto el perro muerta la rabia”. Però avui Catalunya ja ha donat mostres d'una gran fortalesa, de gran capacitat de resistència i de supervivència. Amb totes les contradiccions que es vulgui fins i tot ha donat mostres de formular un projecte i de construir una majoria social. Algú pot dir que si la tercera via no és creïble per manca de possibilitats encara ho és menys el camí del dret a decidir. Però justament el dret a decidir, l'opció d'escoltar la veu del poble, la necessitat peremptòria d'una consulta, és la garantia màxima de la llibertat de tots, de la transversalitat del projecte, de la voluntat de cohesió. És la clau que obre el pany de l'atzucac de la liquidació de la transició. Els que han menystingut primer, i forçat després, la Constitució, no poden ara exhibir-la com la roca inamovible que no es pot tocar i que ho impedeix tot. El trencament de la lleialtat constitucional entre Espanya i Catalunya és el que ens recorda que no hi ha marxa enrere i que només hi ha un camí per redreçar les coses: votar. Seria sensat, per no dir astut, que Espanya liderés la viabilitat de la consulta, aprofitant algun dels cinc camins que el mateix marc legal assenyala. El bloqueig constitucional liquida la transició d'una banda i estimula la transgressió de l'altra. La voluntat transgressora és cada cop més estesa, però hauria de ser compatible amb la legitimitat i el respecte democràtic de totes les opcions. Votar és imprescindible. Fins i tot la tercera via necessita l'aval de les urnes. L'horitzó és la llibertat, i el poble ha de decidir.