Opinió

Guanyin el referèndum

L'Espanya que sempre
ha anat a remolc de
la història s'hauria d'avançar, per una vegada, als esdeveniments

No només a Cata­lu­nya li convé una con­sulta pac­tada. També a Espa­nya. Qui pensi que la solució a l'inde­pen­den­tisme dels cata­lans és emu­lar el cop de porta al pla Ibar­retxe equi­voca la mag­ni­tud del des­a­cord i sobre­tot les con­seqüències. Tant ana­lit­zar, anti­ci­par i pro­jec­tar els desit­jos d'uns i altres l'endemà d'una Cata­lu­nya inde­pen­dent, i molts han obli­dat pen­sar en l'endemà d'un cop de porta espa­nyol a la demanda cata­lana.

Dues pos­si­bi­li­tats res­ten encara ara damunt la taula. La pri­mera: que una con­sulta pac­tada tin­gui lloc. I no convé obli­dar-nos de la seva existència. Si el joc de la negació sis­temàtica que prac­tica el govern espa­nyol amaga un pla B, la cosa hau­ria d'anar així: Espa­nya per­met una con­sulta feta amb la nova llei cata­lana o bé es con­forma a tole­rar unes elec­ci­ons cons­ti­tu­ents que, com tot sem­bla indi­car, dona­ran la majo­ria als par­ti­da­ris de l'estat propi. Només ales­ho­res començaria el debat entre els par­ti­da­ris de la ter­cera via i els de la inde­pendència. És en aquest procés de deli­be­ració poste­rior a la con­sulta o a la pro­cla­mació uni­la­te­ral de l'estat que començaria el diàleg, fins ara ine­xis­tent.

Aquesta opció, la de l'accep­tació de la volun­tat dels cata­lans, és l'aposta del cata­la­nisme i hau­ria de ser la dels demòcra­tes espa­nyols. Tan­ma­teix, uns i altres ja avan­cen difi­cul­tats de pes, par­ti­cu­lar­ment en la banda espa­nyola. La debi­li­tat dels libe­rals popu­lars dins del seu par­tit. L'alè de la premsa cavernària. Una cul­tura democràtica massa feble. Un menys­preu pro­fund per allò català i per la seva llen­gua. Una per­cepció de la iden­ti­tat espa­nyola que nega la diferència. Tot ple­gat, una via que exi­gi­ria del govern espa­nyol un nivell d'esta­disme i raci­o­na­li­tat impro­ba­bles. Espa­nya ni entén ni vol enten­dre el cas català: des del ciu­tadà del car­rer fins al Belloch de torn.

La segona de les pos­si­bi­li­tats és la que tris­ta­ment sem­bla més rea­lista. Ben expo­sada per Antoni Puig­vert, els petards fes­tius i volun­ta­ris­tes cata­lans sucum­bi­ran en la plaça de braus del Congrés enmig de la cridòria del públic, els abran­da­ments ver­bals i el sang i fetge de la majo­ria de la cam­bra. Soci­a­lis­tes inclo­sos. Segons el guió, Espa­nya aboca la demanda dels cata­lans a l'espigó d'un Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal pre­si­dit per un exmi­li­tant del PP anti­ca­talà. Con­vo­catòria d'elec­ci­ons anti­ci­pa­des a Cata­lu­nya. Espa­nya anul·la l'auto­no­mia total­ment o par­ci­al­ment men­tre el fis­cal gene­ral de l'Estat ini­cia un expe­di­ent per dur Mas als tri­bu­nals. Tot ple­gat davant l'aplau­di­ment entu­si­asta del naci­o­na­lisme espa­nyol i de la Fun­dació Adolf Hit­ler (la mateixa que havia dema­nat a l'exèrcit l'ocu­pació de Bavi­era), i de l'oprobi dels libe­rals del món.

Una via ja tran­si­tada. La de novem­bre del 1934. “Esa Gene­ra­li­dad, por la con­ducta sub­ver­siva de sus órga­nos, se ha situ­ado fuera de la lega­li­dad y se ha inca­pa­ci­tado, por tanto, para con­ti­nuar cum­pli­endo la función que el Esta­tuto le asigna.” Se suspèn el Par­la­ment, es nomena un gover­na­dor que assu­mirà les fun­ci­ons del pre­si­dent i del con­sell exe­cu­tiu, i el govern de l'Estat nomena una comissió que estudiï quins dels ser­veis tras­pas­sats podran sub­sis­tir, els que s'hau­ran de rec­ti­fi­car i els que hau­ran de rever­tir a l'Estat. Signa el pre­si­dent del con­sell, Ale­jan­dro Ler­roux (José Pla, His­to­ria de la II República Española, volum IV, Des­tino, 1941).

L'espa­nyo­lisme s'haurà encar­re­gat, per la irre­prot­xa­ble via legal i cons­ti­tu­ci­o­nal, de repe­tir l'error de l'Esta­tut del 2006 i ampli­fi­car-lo. Obli­dant que el 1934 no és el 2014. Obli­dant que el món mira. Obli­dant la penitència cata­la­nista actual i la volun­tat dels ciu­ta­dans. Obli­dant el referèndum escocès i altres pre­ce­dents gua­nyats per als drets de les naci­ons al llarg del segle XX. El procés sobi­ra­nista s'endar­re­rirà només a canvi de gua­nyar en força i inten­si­tat. La ignorància suprema dels par­ti­da­ris de posar fi a la “men­tida del dret a deci­dir” (Susana Díaz) els impe­deix conèixer que el cata­la­nisme ha estat històrica­ment cabut, per­sis­tent i incan­sa­ble. Un cata­la­nisme l'endemà defi­ni­ti­va­ment bol­cat amb el sobi­ra­nisme, esmo­lat i sense fis­su­res. Un sobi­ra­nisme d'arrel demòcrata i libe­ral. Robust i madur després d'anys i panys d'inten­tar refor­mar l'Estat per enso­pe­gar amb el roc d'aquest germà bord francès. En el paquet s'hi tro­ben les clas­ses més dinàmiques: la classe mit­jana, els petits i mit­jans empre­sa­ris i el gros de l'ano­me­nada intel·lec­tu­a­li­tat pro­gres­sista. La gent més jove, així com la més ben for­mada. També, no ho obli­dem, la base tri­butària d'aquest país.

A Espa­nya li convé nego­ciar, perquè aquesta no és flor d'un dia. Perquè el món l'observa. Perquè les cre­den­ci­als democràtiques de la demanda cata­lana impe­dei­xen un cop de porta que posa­ria l'Estat espa­nyol al cos­tat de països de la tra­dició democràtica de Tur­quia i la Xina. Una decisió que empe­nye­ria l'Estat espa­nyol uns quants quilòmetres més en la direcció d'Àfrica. I, sobre­tot, li impe­di­ria gua­nyar el pro­per embat. Espa­nya haurà gua­nyat temps, però no haurà resolt el pro­blema català.

Aca­bem. En l'assaig de Pous­sou sobre la Revo­lució Anglesa, l'intel·lec­tual francès anti­ci­pava en el movi­ment popu­lar les revo­lu­ci­ons que arri­ba­rien a França i Rússia i deia: “Cada vegada un poder monàrquic i pre­te­sa­ment fort i auto­ri­tari arriba a no poder ni saber gover­nar... Cada vegada, apro­fi­tant l'audiència cada cop més ampla que li dóna un movi­ment d'idees ante­rior..., una mino­ria for­ta­ment sen­si­bi­lit­zada i com­ple­ta­ment deci­dida..., perd ben aviat tota pos­si­bi­li­tat de fer marxa enrere i ja no es pot aco­mo­dar de cap com­promís”. L'Espa­nya que sem­pre ha anat a remolc de la història s'hau­ria d'avançar, per una vegada, als esde­ve­ni­ments. Fins i tot con­tra pronòstic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.