Galvarino

Que el dia de la festa nacional espanyola sigui el 12 d'octubre és tota una declaració d'intencions. L'esdeveniment històric que millor retrata l'esperit espanyol de matriu castellana és la conquesta d'Amèrica. Avui en dia ens la venen com “el encuentro de dos culturas”, però el que se celebra avui és el tret de sortida (mai millor dit) del que possiblement ha estat el major pla d'extermini planificat i executat per un estat al llarg de tota la història de la humanitat, pel nombre de víctimes i per les conseqüències que encara avui se'n deriven en els països de l'Amèrica Llatina.

Hi ha dades que parlen per si mateixes. Les primeres illes ocupades pels espanyols comptaven amb una població de 3 milions de persones, segons Bartolomé de las Casas. Quan el religiós hi va arribar, en 1508, l'extermini, l'esclavatge i les malalties els havien reduït a 60.000. El 1570 només hi havia 500 indígenes. Creure que la culpa va ser només de la grip és una ximpleria insultant.

Un bon exponent de la manera de fer dels espanyols a Amèrica a partir del 12 d'octubre de 1492 és la història de Galvarino, un líder maputxe del que avui és Xile que va gosar oposar-se a l'explotació i l'esclavatge del seu poble. Per escarmentar els altres indígenes, a mitjan segle XVI, els governants espanyols van amputar-li ambdues mans. Lluny de rendir-se, Galvarino va tornar al combat amb dues llances lligades a les mans. Va ser capturat en 1557 i el governador García Hurtado de Mendoza el va enviar a la forca. Abans, però, Galvarino va dir-li unes paraules immortalitzades per Lope de Vega en la seva obra Arauco domado, que resulten sorprenentment familiars perquè reflecteixen una manera castellana d'exercir el poder que encara perdura:

“Tu has hallado justos modos / de castigar y vencer / pero quedan tantas manos / por las que cortas en mí / en los demás araucanos / que espero que por aquí / saldrán tus intentos vanos (...) / y así esta mano enemiga / que cortas de este valiente (...) / tantas manos nacerán / que las tuyas atarán.”