Crisi i decreixement

Fins a l'esclat de la crisi finan­cera i la con­co­mi­tant econòmica, els pre­o­cu­pats per la pre­ser­vació de l'eco­sis­tema reco­ma­na­ven eco­no­mit­zar en ener­gia, en matèries pri­me­res i ela­bo­ra­des, en pro­duc­tes super­flus. És a dir, advo­ca­ven per un menor con­sum. Actu­al­ment, però, ningú no gosa exhor­tar a com­prar poc. Amb la quan­ti­tat d'esta­bli­ments que tan­quen por­tes per manca de ven­des, d'indústries peti­tes o grans que ple­guen, esmen­tar el propòsit volun­tari de gas­tar menys equi­val­dria a invo­car el dimoni.

Vet aquí la para­doxa entre l'assumpció que l'explo­tació terràqüia sense límits porta a l'heca­tombe i la intenció de tor­nar a con­su­mir en excés perquè l'eco­no­mia rut­lli, l'atur minvi i les boti­gues reo­brin. On rau el des­en­caix? En la pròpia men­ta­li­tat gene­ra­lit­zada, en la idea que, per ser feliços, no podem renun­ciar al munt de béns mate­ri­als a què ens han acos­tu­mat. Però, de fet, només hi ha un tipus de benes­tar al qual no hem de renun­ciar, el que ateny a la sani­tat, l'edu­cació i l'habi­tatge. Només aquí no caben aban­dons volun­ta­ris.

El cert és que tot ple­gat fa palesa la malig­ni­tat del sis­tema que ens governa. Ni repar­ti­ment de les hores de tre­ball perquè tot­hom tin­gui ocu­pació, ni crèdits asse­qui­bles als petits i mit­jans empre­sa­ris. Un pano­rama d'atur i eco­no­mia estan­cada per a la immensa majo­ria front a més acu­mu­lació i gaudi per als que dis­po­sen de la caixa forta.

La decrei­xença, bene­fi­ci­osa per a la con­ser­vació del pla­neta es per­ver­teix en evi­den­ciar que els que tenen el poder econòmic no la prac­ti­quen. Quel­com il·lus­trat per la crei­xent adqui­sició d'objec­tes de luxe, siguin cot­xes, iots, avi­o­ne­tes. Els ana­lis­tes cre­uen que, ara com ara, el decrei­xe­ment esta­blert com a ordre social apro­fun­di­ria en el que estem vivint: més desi­gual­tats i més injustícia.

Des­mo­ra­litza, però es la cons­ta­tació que sense modi­fi­car les rela­ci­ons econòmiques vigents no exis­teix garan­tia ni per al medi ambi­ent ni per a les neces­si­tats bàsiques de tot­hom, amb crisi o sense crisi.