Les dues hegemonies
Als ciutadans d'aquesta part d'Europa nascuts a la segona meitat del segle XX ens ha tocat viure sota dues hegemonies: la dels Estats Units, fins a la caiguda del Mur, i la d'Alemanya, des de molt pocs anys després. Aquesta constatació no tindria altre valor que el merament històric si no fos perquè, encara que no ho sembli, les dues hegemonies han afectat i estan afectant de forma decisiva les nostres vides. Les dues hegemonies vénen marcades, com no podria ser d'altra manera, per la geografia i per la història. En el moment de l'esclat de la guerra freda, Espanya –com a la resta de l'Europa dita Occidental– va caure del cantó americà. En això va tenir molta més sort que els països que van caure del costat rus. Només cal recordar en quina situació econòmica va sortir Espanya de la dictadura franquista i comparar-la amb la situació dels països on s'havia implantat el comunisme real. Com ha explicat l'historiador Paul Preston en la seva imprescindible biografia, la modernització de l'economia espanyola no es va fer sota l'impuls del general Franco sinó sota la seva incrèdula aquiescència. Hi van jugar un paper fonamental, en aquest procés, determinats ministres econòmics lligats a l'Opus Dei i una figura tan singular com la del professor Sardà Dexeus, un catalanista republicà que va creure, en aquells anys, finals dels cinquanta i principis dels seixanta, que el més important era posar fi a l'autarquia i apostar per l'obertura i la competitivitat. I fer-ho –que quedi ben clar– seguint el camí i les indicacions del Banc Mundial.
L'hegemonia nord-americana va ser una hegemonia explícita que, si d'una banda obeïa la lògica de la guerra freda –i d'aquí, el suport al general Franco–, d'una altra apostava pels valors de la llibertat i la democràcia, que són els que han acabat triomfant. Els americans no es van limitar a treure profit militar i econòmic d'Espanya, sinó que van procurar que els probables futurs líders del país coneguessin l'escala de valors de la seva societat. Si repassem la biografia de molts dels líders polítics, econòmics o empresarials de la Catalunya i l'Espanya de la Transició –i dels següents– hi trobarem sovint una estada als Estats Units pagada per algun organisme públic o privat.
L'hegemonia alemanya és molt diferent de la nord-americana. Per començar no és explícita ni afecta tots els camps. Com ha dit recentment Josep Piqué en una entrevista, els alemanys manen però no lideren. Manen sobre l'economia però, per exemple, no lideren la vigilància militar marítima al Mediterrani per tal d'impedir –o fer menys dramàtica– l'arribada d'immigrants amb pastera. Els americans ja hi haurien enviat la VI Flota, per entendre'ns. Els alemanys tenen raó en queixar-se de les disbauxes financeres dels països del sud d'Europa. Però la crisi econòmica no s'arreglarà només des de l'ortodòxia. Calen mesures preses des d'una perspectiva política de manera similar a les mesures que els americans van prendre sobre l'Alemanya vençuda, i la seva economia, a la sortida de la II Guerra Mundial.
La meva generació va viure un antiamericanisme induït; induït per l'altre país protagonista de la guerra freda i que va tenir la participació entusiasta de molts dels intel·lectuals del país. Ara ningú conrea l'antigermanisme sistemàtic però no crec fer cap afirmació massa agosarada si dic que, de moment, l'hegemonia alemanya ens està resultant, als ciutadans del nostre país, molt més perjudicial que l'hegemonia nord-americana. La història, a més, no fa sinó donar arguments als pitjors presagis. Per primer cop en la història moderna d'Europa, Alemanya mana sense que cap país veí pugui fer-li de contrapès. Aviat enyorarem els temps passats.
