Pobres, vells, infants

Amiga de fiar, a més d'oferir-nos arrossos ben cuinats ens fa d'assessora de llibres: es mereixeria el Nobel o l'Englantina. Els dos últims han alterat ritmes cardíacs i ens han portat a un estat permanent de xoc: els recomano als que vulguin, tips d'entusiasmes mal païts, recuperar un pessimisme de qualitat. El primer, de Rafael Chirbes, En la orilla. El segon, Pan, educación, libertad, de Petros Márkaris. O sigui: doble crònica, ben poc retòrica, per cert, i no gens inflada –ai las!, per desgràcia– dels efectes de la crisi en la vida quotidiana. A Atenes i al País Valencià, dos racons d'un mar casolà, o Mare Nostrum, mar entre terres, que té elements per escriure la crònica permanent de totes les guerres: les més sordes, les més perverses, les més sorolloses... i ben poques d'heroiques. Guerres amb seqüeles, d'efectes immediats i d'efectes retardats. Guerres que miro d'entendre no des dels parers dels gurus de la diplomàcia, sinó des dels ulls dels penjats. (Exemple: la desfeta física i moral de l'Iraq després de dues guerres atiades per la gasòfia, mai no condemnada pel Tribunal Penal Internacional, dels Bush, Blair, Aznar).

Tant Chirbes com Márkaris gosen suggerir que hi ha graus, entre les víctimes de la crisi. Més enllà d'allò que qualificaríem de desfeta moral, que corca per dins, com a malaltia de llarga durada, pobles sencers, als quals ni la noble i vella història ha redimit del caos, les víctimes més òbvies són els pobres, que s'han quedat sense feina i, per tant, sense benestar, ni que sigui modest, per avui i sense projectes per demà. La pobresa duu a la marginació social, estat en què s'amaguen malalts crònics i un gruix notable d'immigrants, acusats, a més, de robar la feina als autòctons: que la xenofòbia no es converteixi en pandèmia! Si hi ha amenaça contra les pensions vol dir que hi ha perill, també, per als destinataris indirectes d'aquestes pensions, convertides en modesta caixa d'estalvis de massa economies familiars precàries. Destinatari final de tanta crisi? La infància, obsessió obscena del govern Rajoy i del seu lacai ministre Wert. No em fa feliç acabar amb una frase retòrica: “La història els jutjarà.”