Empetitiment d'Europa

L' historiador britànic Geoffrey Barraclough descrivia el 1964 en la seva remarcable Introducció a la història contemporània (Edicions 62, Barcelona 1966) l'empetitiment d'Europa per canvis estructurals, que començaren lentament però de manera inexorable pels volts del darrer terç del segle XIX i que s'acceleraren vertiginosament després de la Segona Guerra Mundial. Destacaven entre els canvis: l'emergència dels Estats Units i la Unió Soviètica com a superpotències extraeuropees, l'esfondrament dels vells imperialismes britànic, francès i holandès, el ressorgiment d'Àsia i Àfrica, la prominència de la Xina, l'autodestrucció europea per la via de les guerres civils internes i interestatals, el retrocés demogràfic... Nogensmenys, Barraclough reconeixia que Europa seguia comptant en el camp de les idees, de la cultura i, fins a cert punt, de la investigació i les innovacions. Es notaven encara les escorrialles del temps en què les grans idees i les transformacions que afaiçonaren la història moderna havien sorgit gairebé totes a Europa.

Europa no va tenir més remei que acceptar aquell empetitiment. En bona mesura li venia imposat des de l'exterior. Un intent d'aturar-lo i, si fos possible, revertir-ne les conseqüències per a la posició d'Europa al món ha estat el procés de construcció europea, concretat, per bé que no completat, en la UE; una construcció a partir dels vells estats –compostos, la majoria– que amb recança van cedint competències a favor de les institucions del conjunt. Tot amb tot, no hi ha cap altra àrea del món que hagi assolit un nivell d'integració i de solidaritat –sí, també de solidaritat– tan elevat com Europa. D'uns anys ençà Europa, que havia estat envejada per la seva prosperitat, notable en algunes regions, incipient en d'altres, pel seu model de societat, basat en una certa economia social de mercat, una redistribució relativament equitable de les càrregues fiscals i de l'excedent econòmic, per la pau social i territorial, es troba enfrontada a un altre empetitiment, més regressiu que l'anterior.

A causa de la crisi financera i econòmica o amb l'excusa d'aquesta, les polítiques governamentals de torn estan fent perdre a Europa els seus senyals d'identitat social, que havien constituït una referència d'estabilitat i de progrés. Els europeus estem acarats novament a canvis estructurals negatius. En la línia del pensament de Barraclough es poden apuntar com a mostra de l'empetitiment d'ara, que es manifesta amb intensitat diferent segons les regions, però que afecta el conjunt d'Europa: la reducció, dramàtica en alguns territoris, de l'estat del benestar –una creació genuïnament europea– amb la consegüent pèrdua de cohesió social; l'abandonament en la pràctica de l'economia social de mercat; la disminució tant material com moral del respecte als valors democràtics i als drets i les llibertats fonamentals; la reaparició de fortes pulsions al fraccionament polític, social i territorial; el tracte com més va més discriminatori a les minories siguin ètniques, religioses o lingüístiques i culturals.

L'empetitiment descrit per Barraclough era provocat, fonamentalment, per l'acció de forces exteriors que desbordaren Europa i que, per tant, feren inevitable i irreversible aquell empetitiment. Però, l'empetitiment en curs no és fatalment inevitable i irreversible. No estem en un punt de girada definitiu, com li agrada afirmar a la dreta. Aquest cop, els europeus tenen la possibilitat de revoltar-se contra derives i canvis que tenen més a veure amb les forces conservadores i retardatàries que els governen, que no pas amb la pressió de fora.