Només sabem fer cotxes

M'ho hauran llegit més d'una vegada, però el millor que poden fer els empresaris és parlar de l'empresa, dels seus mercats i dels seus plans de futur. La resta, en aquests moments, no és essencial. És clar que tothom té dret a expressar clarament les seves preferències polítiques, però ara jo no en veig la necessitat si ho mirem des de l'òptica empresarial. Però com que els empresaris, que també són humans, tenen les seves preferències polítiques de la mateixa manera que les tenen els esportistes d'elit i tothom, la premsa i les forces polítiques els pressionen perquè entrin en el debat polític actual. Fer-ho o no fer-ho ja depèn d'ells i de la seva prudència. Quan el govern espanyol va planificar espanyolear i invertir la decadència de la marca España, un dels seus objectius era i és utilitzar la potència mediàtica dels esportistes. La polèmica que l'Espanya profunda ha tingut amb Marc Márquez perquè en l'últim premi no va voler fer la volta d'honor brandant la rojigualda és un exemple de la pressió que ostenten per utilitzar-los. L'absurd arriba fins al punt que en la darrera victòria de Fernando Alonso, en el gran premi de Fórmula 1 al circuït de Catalunya, va fer la volta d'honor amb la bandera espanyola, un fet insòlit i únic en aquest esport i, curiosament, ell mateix mai no ho ha fet en els altres circuïts del món on ha guanyat.

També és evident que, en aquest procés d'emancipació catalana, els empresaris són un col·lectiu objectiu tant pels unionistes com pels nacionalistes, tot i que finalment depèn d'ells entrar o no entrar en el debat públic. Però si entren en el camp de la política, tot i ser empresaris, que no esperin respostes empresarials: han d'esperar respostes polítiques. Jo tinc la convicció que, a bona part de la burgesia catalana, el franquisme ja els anava bé i sentien vertigen pel canvi democràtic, però vist amb perspectiva, ara cap o pocs d'ells defensarien aquell règim. El punt feble dels nostre empresariat és que no té tradició de gestionar amb incerteses, quan anem cap a un món d'incerteses i canvis permanents.

Les declaracions polítiques, no empresarials, al The New York Times de Josep Lluís Bonet, màxim responsable de Freixenet, i les posteriors que hem pogut sentir, em semblen sorprenents vistes des de fora, i tremendament inoportunes empresarialment. Una cosa que mai no pot fer un empresari és menystenir els consumidors i les seves paraules tenien, o semblaven tenir, una mena de menysteniment al consumidor català del seu producte. Sé que ara, més que mai, és difícil de ser empresari català i ho és més en certs sectors objectius del radicalisme unionista, atents sempre a proclamar boicots. Per això, encara em sembla més inoportú que se surti de l'àmbit empresarial.

El sector del cava és un dels més afectats per l'extrema dreta i estan en el punt de mira de tota la premsa espanyola. Fixin-se que ningú no pregunta als vinaters de les regions vinícoles espanyoles què en pensen, del procés català, i és que ells saben que fer-los definir perjudicaria un dels seus mercats consumidors més importants. El seixanta per cent de tot el vi que es consumeix a Catalunya arriba de la resta de l'Estat, i encara avui hi ha restaurants d'aquí en què la representació dels vins catalans en les cartes fa pena.

I malgrat tot, hem vist que algun important empresari hi ha pres partit: ja sigui per dir que la independència és impossible i que ho sap tothom, per dir que millor units o per dir, que també n'hi ha, que millor separats. Però la seva opinió, que és respectable, té poca incidència política perquè en democràcia el que val i volem aquí és comptar vots, i ara tot el debat és si ens els deixen comptar o no.

Fa poc temps els periodistes preguntaven al president de la Seat sobre el procés català i la resposta va ser d'empresari: nosaltres només sabem fer cotxes.