El peu de foto

Segueixo el camí de la Via Cata­lana, amb els seus alts i bai­xos cor­res­po­nents. Em fixo i em sorprèn sovint els mati­sos dife­ren­ci­als de cada lloc. Per­cebo la para­doxa que res és igual i tot és el mateix. Com en la metàfora del riu. No mereix, pot­ser, ado­nar-nos del que ens fa sem­blants enmig de la diferència, ser l'objec­tiu d'un viatge? El camí és ple d'este­la­des. N'hi ha per­tot arreu. N'he vis­tes pen­jant de penya-segats, dels murs d'un cas­tell, del pal més alt d'un veler, de trac­tors, de bales de palla, una de solitària entre les ante­nes dels ter­rats de l'Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat, i en un apa­ra­dor d'una mer­ce­ria entre cal­ces, mit­jons i sos­te­ni­dors i una eti­queta que avi­sava que no era a la venda. A banda, les habi­tu­als en fines­tres, bal­cons i monu­ments L'entu­si­asme de la gent és abso­lu­ta­ment real. De petit, la meva mare sem­pre m'havia adver­tit que el nos­tre és un poble paci­ent però tos­sut. Ara me n'adono per­fec­ta­ment.

A Bar­ce­lona i les pobla­ci­ons veïnes, això que en diuen àrea metro­po­li­tana, la cosa passa més des­a­per­ce­buda. En el gui­ri­gall de la capi­tal i les claríssi­mes arrels dels tre­ba­lla­dors dels vol­tants, el mis­satge inde­pen­den­tista és clar que no ha reei­xit de la mateixa manera que en les pobla­ci­ons rurals. I con­si­dero que una capi­tal com Girona encara desprèn impor­tants sig­nes d'un pas­sat pagès. Quasi ningú va anar a la Via, molts se'n van assa­ben­tar pels mit­jans i de tant en tant es pot veure alguna este­lada en un balcó. És lògic. El senyor Esteve ja fa molts anys que va tras­pas­sar la seva botiga de vetes i fils a una mul­ti­na­ci­o­nal de les ham­bur­gue­ses.

Estic a punt d'ini­ciar la ruta cap a les comar­ques tar­ra­go­ni­nes. Unes grans des­co­ne­gu­des per a mi, cosa que con­si­dero esti­mu­lant. De fet, de Bar­ce­lona cap al sud només hi he pas­sat per inhòspi­tes auto­pis­tes. Estic, però, segur que hi retro­baré la meva gent, el meu ter­ri­tori en aquest intent de posar el peu de foto a la gran imatge de l'11 de setem­bre pas­sat. Pai­sat­ges nous, un accent dife­rent i, de nou, este­la­des a fines­tres i bal­cons, lluny ja de la capi­tal i els seus vol­tants on majo­ritària­ment es parla en una llen­gua que no és la meva. Són també, mal­grat tot, gent del meu ter­ri­tori, són dels meus. En aquests grans cen­tres de població si bé no es copsa gaire entu­si­asme pel procés inde­pen­den­tista, tam­poc s'hi per­cep cap mena de rebuig. És com si pas­ses­sin per alt els dub­tes que caga cons­tant­ment el PSC, el par­tit que acos­tu­men a votar.