Recuperació o la perpètua

Tal com era de preveure, el govern central i, sobretot, Rajoy i Montoro han saludat amb gran cofoisme i exagerada petulància la malanomenada recuperació de l'economia espanyola. En efecte, els timoners del naufragi que ha significat primer la crisi i després la recessió, ara ens volen fer creure que un 0,1% de creixement ja representa una inversió de la tendència. Es veu que no recorden quan la gent, a casa, es posava el termòmetre i, si els preguntaven si tenien febre, en casos sense cap importància, contestaven que no, que només tenien dècimes. Així, doncs, més irrellevant encara és que es parli en temes hiperbòlics d'una sola dècima –que pot ser una pura manipulació comptable– com si aquí hagués passat alguna cosa. Campanes al vol i triomfalisme ridícul s'han convertit, per tant, en el missatge obligatori que, malgrat l'atur forçós del 26% (més del 50% per als joves), l'endeutament, les retallades socials i el creixement de les desigualtats entre haves i have nots, ara les coses han començat a redreçar-se.

La trista realitat sense edulcorants és que hem arribat a un nivell de misèria tan gran que resulta molt difícil seguir en caiguda lliure al mateix ritme. En realitat, com deia un sanitari quan certificava que s'estava acabant l'epidèmia “per falta de personal”, ara potser es pot començar a insinuar que hem tocat fons. Que quedi ben clar, però, que si ens aturem aquí no es pot parlar d'haver “recuperat” res en absolut del nivell que teníem quan va començar la caiguda. Amb un factor agreujant: que, un cop feta la rebaixa salarial i aplicada la devaluació interna a costa del poder adquisitiu dels treballadors i de la classe mitjana, ja no queden més municions per millorar la competitivitat. La baixa eficiència continua, per tant, impedint una taxa de creixement que permeti crear llocs de treball i salvar el que es pugui d'un estat del benestar que hem pagat els assalariats i ara s'aplica a rescatar bancs, caixes, i a indemnitzar els gestors ineficaços i/o corruptes d'aquestes entitats, en lloc de portar-los als tribunals on no trobin la impunitat que ara es practica fins i tot en cas de condemna.

Amb l'excusa de l'expressió “reforma laboral”, la patronal espanyola intenta fer com la Caterpillar nord-americana, que acomiada els treballadors veterans i els substitueix per contractacions de joves a meitat de preu. En tot cas, el perill és que, en cas de materialitzar-se una certa recuperació, no sigui com una cadena perpètua que ens afecti a tots per a la resta de les nostres vides. Els polítics i les grans empreses que viuen en contuberni recíproc apunten en aquesta direcció. I ara, per exemple, estan d'“entraide mutuelle éfficace” visiblement passats de satisfacció quan senten Botín dient que està entrant diner de tot arreu per fer negocis aquí o quan es fa públic que Bill Gates s'ha deixat convèncer pels advocats i els banquers d'Esther Koplowitz i s'ha incorporat com a segon accionista de FCC.

De totes maneres, elS experts italians han atribuït la incapacitat del seu país per acostar-se al nivell alemany a la inferioritat del sistema educatiu del país. I citen l'estudi de l'IAAC (de la DCDE) com a diagnòstic. Potser val la pena recordar que és precisament aquesta avaluació la que situa Espanya en l'últim lloc de comprensió de llengua o matemàtiques de tot el món industrialitzat i, per si no érem prou deficients encara, ha parit l'àvia, i el ministre espanyolitzador de menors d'edat preferentment catalans (de nom Wert) s'ha despenjat amb una llei agressora, pertorbadora i destructora de la convivència i de la capacitat dels estudiants. Sobre el 6% de Gates a FCC hi ha l'expectativa que les obres públiques (39.800 M d'euros el 2008 i només 7.000 M l'any passat) puguin tornar a rebre inversions i embranzida. En aquestes circumstàncies, és clarament sistèmica la presència via porta giratòria de polítics a les empreses, i viceversa. Sense anar més lluny, ara mateix l'endogàmia i el nepotisme que van del local d'alterne en què s'ha convertit la llotja del Bernabéu fins a les pàgines del BOE surt constantment a l'escenari.

Les influències i els lligams no es dissimulen, ni falta que fa, atès el concepte patrimonial que de l'administració pública tenen les famílies que invariablement remenen les cireres. Aquests dies està d'actualitat la secretària d'estat de Turisme (un càrrec que no hauria d'existir, perquè duplica i pertorba la competència exclusiva del turisme traspassat als governs autonòmics), que és la germana del polític Martínez Pujalte, naturalment, del PP. Això sí que és un malbaratament de recursos i no pas el cost de les delegacions comercials que, almenys en el cas de Catalunya, s'obren en legítima defensa contra l'obstruccionisme de les ambaixades del govern central. Doncs bé, aquesta senyora ara està estudiant el problema dels paradors de turisme que han hagut de tancar i que ara busquen refinançament del deute i de les pèrdues derivats d'una gestió manifestament millorable. Ho fa en col·laboració amb l'exdona de Rodrigo Rato (que així es deu estalviar la pensió), que, per alguns mèrits professionals o conjugals, ha estat designada directora general de la xarxa de paradors. També Esperanza Aguirre, l'endemà de plegar de presidenta de Madrid, ja era presidenta de l'Agència Espanyola de Turisme. Deu ser naturalment una coincidència, però és ben curiós que tot quedi en mans del cercle familiar del poder. Un altre cas que crida l'atenció és el del president de Madrid, Ignacio González, descendent del jerarca del franquisme Pablo González, que, amb 87 anys, encara cobra un supersou com a assessor del PP al Senat a l'estil Bárcenas. La germana del president és diputada autonòmica i tinent d'alcalde de Pozuelo. El germà Pablo ha passat per diverses i altes retribucions a Bankia i és director d'estructures de Mercasa. La dona del presi ha treballat a la patronal elèctrica Unesa i ara ha fitxat per la CEIM (patronal de Madrid) a les ordres d'Arturo Fernández (l'íntim amic i col·laborador del presidiari Díaz Ferrán), el que subvenciona els whiskys dels diputats com a primer exclusivista de càtering en centres oficials. Finalment, la cunyada del número u era del consell d'administració de Bankia i, és clar, està imputada per la fallida de l'entitat. Diuen que aquesta família no s'ha sentit afectada per la recessió o per la crisi. No ho sé, però potser seria higiènica una mica de rotació a l'agència de col·locacions. Sí, home, sí: per Nadal posin un pobre a la seva taula, va!