El PP com a forma de coneixement

“Espanya comença a ser un exemple.” Les paraules de Cristóbal Montoro es poden classificar dins l'esperpent ibèric o com una mostra genuïna de sarcasme. Amb aquest ritme, Montoro –a qui respecto perquè no és com la majoria del seu gremi– es convertirà en un dels gran humoristes del país. De l'humor negre, és clar. Del que no s'adona és de pertànyer a un circ, que entreté i enganxa més que els serials de la nostra. El PP és un carnaval, un cau del xafardeig. Diàriament, Bárcenas es treu del barret més anotacions dels seus curiosos llibres de comptabilitat, en negre. I la majoria ho neguen. No tots, però. Aquesta última setmana ha aparegut el pare del fill de la Sánchez-Camacho, que resulta ser l'exministre Pimentel. El xou és extensible a les comunitats autònomes. Algunes, com les nostres germanes de València i Balears, són dignes d'un film de Berlanga. Dels presidents autonòmics balears no n'hi ha ni un que no hagi estat processat –jutjat, condemnat i amb els expedients podrint-se als calaixos–. També els valencians tenen un bon historial, amb els intocables Camps i Barberà i Fabra i...

El PP, sorgit de les catacumbes del franquisme, amb multitud de mercenaris que es van apuntar a cavall guanyador, ha protagonitzat un dels moments més curiosos de la nostra història, la dels banys alicatados, ciudad de vacaciones i tota mena de parcs turístics. A aquestes pràctiques s'hi ha apuntat tothom. El país necessitaria un pas endavant, una mica de protestantisme que ens eximís de les culpes. Com es pot governar un sainet d'aquesta magnitud?