Manolo Escobar

De petit, de Manolo Escobar només sabies que era aquell actor pesat que cantava en avorrides pel·lícules que el cinema del teu poble s'entossudia a programar cada festa major. Però sense que ens n'adonéssim –que és com passen les coses que al capdavall ens fan feliços– resulta que vam créixer inevitablement lligats a les tonades d'un senyor que sempre reia abraçat a la guitarra i que, encara que mai va cantar en el nostre idioma, d'alguna manera mereix –opcions polítiques a banda– ser recordat com un dels nostres. Segurament, hi té a veure que la seva biografia ens fos geogràficament tan propera; primer, amb la joventut viscuda a Badalona i després amb les estades laborals a Platja d'Aro, on abans de triomfar com a cantant es va obrir camí com a manobre. Va ser aquí, a les ràdios de la Costa Brava, on aquell paleta amb veu afinada va començar a cridar l'atenció de les discogràfiques. Després, ric i famós, tornaria per rodar algunes d'aquelles pel·lícules que les teles no es cansen d'emetre. Són pel·lícules que no desperten entusiasme entre els crítics, però encara ara encomana una sensació agradable veure que bé s'ho passava la gent que les feia.