Opinió

El conflicte i el temps

En tot conflicte d'interès, cal saber si amb el temps es guanya o es perd i,
per tant, si cal accelerar o alentir la negociació

No hi ha dubte que els missatges “I have a dream” i “Yes, we can” tenen una força i generen una emoció que no tenen els missatges “El que vostès pretenen no és possible perquè no cap a la Constitució” i “Amb la independència vostès quedaran fora de la Unió Europea”, que són òbviament negatius i veladament amenaçadors. El primer és positiu i il·lusionant, encara que la seva concreció sigui difícil, sempre és difícil materialitzar els projectes; el segon és reactiu i restrictiu, no proposa alternatives ni intenta substituir una il·lusió potser excessiva per una altra de més realista i més centrada en la realitat. La ciutadania pot optar per un missatge menys il·lusionant si és més realista, però mai canviarà una esperança, per remota que sigui, per un advertiment o una admonició. Aquesta és la raó per la qual l'independentisme guanya adeptes a Catalunya i l'unionisme, sigui federalisme o simple descentralització autonòmica, en perd amb la mateixa velocitat.

Josep Piqué deia fa pocs dies que l'immobilisme del govern ha de ser substituït per la política, perquè el problema així no té solució. És evident, a partir de la realitat dels fets, que aquesta afirmació té fonament, però també ho és que el temps ben administrat pot suavitzar les arestes de les respectives posicions i fer-les encaixar allà on en principi podien semblar irreconciliables. Ja ho veurem.

Descartat que la consulta sigui autoritzada –un partit que pretengui governar a Espanya no ho autoritzarà per l'erosió electoral que suposaria–, el manteniment de la situació actual fins al 2016 és possible per al president Rajoy i acceptable per al president Mas. Per al primer, perquè li permet arribar sense ensurts a les pròximes eleccions estatals centrant la seva activitat en l'economia i duent a terme les reformes imprescindibles demanades per la UE. Per al segon, perquè, en un escenari on la consulta no és autoritzada, pot arribar a unes eleccions catalanes que, plebiscitàries o no, poden demostrar la força real del sobiranisme. Al president Rajoy, poc partidari dels canvis, el temps no l'afavoreix, però les seves pròpies limitacions i l'equilibri de poder en el seu partit no li donen, des de la seva òptica, alternatives. És incongruent, però per ell inevitable.

Això implica que la transferència de fons que permeti la viabilitat econòmica de la Generalitat de Catalunya fins al 2016 ha de continuar encara que els endarreriments dels fons de liquiditat i els derivats de la congelació de les inversions –addicional tercera de l'Estatut– facin que els pagaments a proveïdors i a funcionaris de la Generalitat vagin amb retard o hagin de ser retallats i l'impacte de les inversions públiques en el consum intern no es produeixi.

Aquesta espera planteja un cert canvi d'estratègia a ERC, que ha apostat prioritàriament pel referèndum d'autodeterminació, perquè, una vegada plantejades la pregunta i la data, el seu compromís públic i formal l'obliga a entrar al govern i, en conseqüència, a assumir els compromisos que aquest govern ha d'afrontar en un temps de crisi i pocs diners públics. Té, de fet, dues opcions una vegada al govern: impulsar la celebració del referèndum sense l'autorització de l'Estat –si ho fes, això podria produir el trencament del govern– o bé esperar al 2016 amb l'argument que aquesta és una data més favorable per a la consulta o per a les eleccions en clau plebiscitària, tal com ja accepta implícitament CiU. Aquesta és una qüestió que haurien de pactar tots dos partits abans de l'entrada d'ERC al govern per la transcendència que té i, per tant, la coincidència o la discrepància en aquesta qüestió determinarà aquesta entrada. Són dues forces polítiques complementàries: l'una té la força del canvi polític, i l'altra, l'experiència de govern. Es podria dir que, per l'èxit de la iniciativa, cal que aquesta col·laboració i complementarietat es facin realitat. L'entrada d'ERC al govern és una manera de fer-ho possible.

En tota negociació, cal saber a qui afavoreix el temps, la inacció i l'espera. Això depèn de la negociació i de l'entorn. La negociació suposa un desgast, un cansament dels interlocutors i, per tant, si deixar passar el temps ajuda o no depèn de la velocitat de la pròpia erosió i la de l'altre. En tot cas, és més important l'evolució de l'entorn, de les circumstàncies, del que pensen i diuen els altres que no pas la d'un mateix. El que es pretén aconseguir serà més rellevant, més evident i més punyent a mesura que passi el temps? Serà més important per a la contrapart? Es reduiran o s'ampliaran les conseqüències i els efectes per a un mateix i per a la seva contrapart? Es guanyaran aliats o se'n perdran?

L'evolució pot ser lenta i, per tant, difícilment perceptible, però sempre, en tot conflicte d'interès, cal saber si amb el temps es guanya o es perd i, per tant, si cal accelerar o alentir la negociació.

El conflicte polític actual a Catalunya necessita temps per refermar els convençuts, per decantar la voluntat dels no convençuts, per demostrar a l'entorn internacional que la voluntat és ferma, inqüestionable i invariable i, sobretot, per convèncer el govern espanyol que el moviment no és artificial i creat pels polítics, sinó que surt de la ciutadania, que és qui el lidera, qui el demanda i qui l'impulsa. Hi ha, en aquest punt, una certa inconsistència en aquells que critiquen el procés i s'hi oposen. Diuen, per una banda, que és el president Mas la causa del “problema” i, en conseqüència, intenten denigrar i desprestigiar la seva figura i la seva imatge per afeblir el moviment i, dient això, afirmen que ja no és amo dels seus actes perquè no controla els temps ni les accions. Però, si fos així, hi hauria d'haver algú que ho fes, i això portaria a la conclusió que és el poble el protagonista i, en conseqüència, s'hauria d'acceptar que no és el president ni són els polítics “el problema”, sinó que en són les conseqüències, que segueixen el moviment més que no pas el lideren. La qüestió és saber si l'espera diluirà o no la voluntat, la decisió i el desig del poble, però aquest temor és absurd. Si fos així, seria la demostració que el poble no és fort i que no està prou arrelat per portar-nos a un canvi tan profund i transcendental com el que es planteja.

El camí, tant per als que volen la independència com per als que no la volen però sí que desitgen canviar l'encaix de Catalunya i Espanya, és ara únic, perquè qualsevol negociació per assolir un canvi en profunditat requereix la demostració de la força del poble per negociar la reforma de la situació actual. No es pot negociar des de l'extrema feblesa. Això portaria a la conclusió que només els que no volen cap canvi o els que sols en volen un de superficial i cosmètic són els que s'hi oposen.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.