La resolució de la fal·làcia
Els darrers esdeveniments del desacord socialista reclamen fer història, quan aparenten tancar irremeiablement el cercle d'una crònica que s'inicia en el municipi de Suresnes, prop de París, l'octubre del 1974, i fineix al Congrés dels Diputats, aquesta darrera setmana. Aleshores, tot venia del 12è congrés del PSOE, celebrat a Tolosa de Llenguadoc (1970), en què la militància interior socialista s'enfrontà a la seva històrica direcció mantinguda a l'exili. Quatre anys de lluites fratricides conduïren cap al congrés del canvi, amb la força desfermada del “clan dels sevillans” i un jove Alfonso Guerra convertit en mestre de cerimònies de la nova deriva. A Suresnes, la majoria guanyadora aprova les resolucions que han d'orientar la política del PSOE en el procés de recuperació democràtica, quan “es pronuncia a favor de la constitució d'una república federal” i aprova “el reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”, segons el qual “cada nacionalitat pugui determinar lliurement les seves relacions amb la resta de pobles”. Trenta mesos després signa els “pactes d'abril” que posen la primera pedra de l'acord amb el PSC Congrés i el maig del 1978 s'oficialitza la creació del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) com a únic partit a Catalunya que aglutini la franja socialista. Alfonso Guerra figura com a cap de la delegació del PSOE que negocia l'acord i no en surt gens content, ja que “s'han fet massa cessions als companys catalans”.
Des del juny de l'any 1977, el senyor Guerra és diputat a Madrid –és l'únic diputat que ho ha estat en totes les legislatures–, i alimenta l'esperit de l'antic clan sevillà, a més de guardar en un racó del seu cor tota la frustració que sentí quan negocià amb els socialistes catalans, a l'inici de la partida. Ara, el Guerra de sempre reclama el desembarcament del PSOE a Catalunya, lluny dels “traïdors nacionalistes” del PSC. La resolució sobre “la fal·làcia” del dret a decidir, votada aquesta setmana, sembla l'espoleta destinada a fer saltar pels aires tot allò que començà a Suresnes. Després de la deflagració, caldrà veure què en queda.
