La caixa de dos panys

Penso en Edward Snowden: va estar dos anys treballant per la CIA fins que van sospitar i el van arraconar. Tal com ha explicat ell mateix, va acceptar una feina en una empresa que la CIA subcontractava només per poder accedir als ordinadors i poder demostrar que la CIA està espiant a tothom. Tot just ara ho ha descobert la Merkel. I, amb la Merkel, els estats subsidiaris com el dels espanyols. Hauríem de preguntar-nos, però, per què han volgut fer-nos creure que no ho han descobert fins ara. De debò no s'imaginaven que, per defensar els seus interessos, el poder, quan pot, espia a tothom? Jo vaig néixer en un municipi que, per raons que no vénen al cas, va dividir el seu consell municipal en dos, el dels vilatans i el dels pagesos. Guardaven els documents en una sola caixa. Com que uns no es fiaven dels altres, van fer posar-hi dos panys. No es podia obrir la caixa sense les dues claus. Naturalment, cada consell en tenia una. I la cosa va funcionar fins al 1714, quan un Borbó va imposar a Catalunya i a la Bisbal, el meu municipi, les lleis espanyoles dels castellans. Torno als espies. A mi em sembla que no hem d'enganyar ni ser ingenus. Potser el més llest de tots els mentiders ha estat un ministre alemany que va dir, fa uns dies, que “no està bé espiar-se entre amics”. Però en el segle XVI els del meu poble ja eren més llargs. Sabien que, fins i tot entre amics, era millor que cada consell tingués una de les claus.

I ara penso en aquells que defensen una tercera via per al que diuen que és l'encaix de Catalunya a Espanya. De debò creuen que tot plegat és només una qüestió de diàleg entre dos interlocutors benintencionats, sense interessos propis? D'interessos en té tothom. Per què no fem com els del meu poble? Organitzem el referèndum, votem i, si guanya la independència, parlem amb els de l'Estat veí d'igual a igual. Si ens fan una bona oferta, ens entendrem. I triarem lliurement. Entretant, només cal vigilar els espies.